EM SENTO COM “EMBOTAT” (Què passa després d’una ruptura de parella)

 

La ruptura d'una relació de parella és molt més que la pèrdua de les expectatives d'un futur compartit, d'una família, d’una llar o d'uns amics (com molts expresseu en sessió). És la pèrdua d'un projecte de vida en comú amb l'altra persona.

Després de la ruptura la persona “abandonada” té la sensació d'haver estat vivint una mentida, la seva pròpia història es converteix en un fracàs. De sobte, la vida fa un tomb i la persona sent un dolor intens, es troba sense rumb i sense forces. Apareix el dubte davant un futur incert i la sensació de buido i d'estar vivint una pel·lícula que no va amb un mateix, es fan molt presents.

La ruptura porta a la persona “abandonada” a qüestionar-se tot el viscut al costat de l'altra persona, a preguntar-se per cada detall, per cada paraula, per aquell gest o aquella sensació viscuda. Constantment la persona reviu moments, converses, escenes de la seva vida passada a la recerca de respostes o d'una explicació del que està succeint. En moltes ocasions, arriba a creure que ha fet alguna cosa malament, que hauria d'haver actuat d'una altra forma, envaint-li un sentiment de culpabilitat i justificant així, la decisió de l'altre.

L'autoestima de la persona “abandonada” queda tan tocada que la reconstrucció no és fàcil, passant per diferents fases, com en qualsevol altre dol davant una pèrdua, que s'aniran succeint en les setmanes o mesos posteriors a la ruptura:

• Davant un anunci de ruptura, la persona “abandonada” reacciona amb un sentiment d'incredulitat. No creu el que li està succeint i es sent desorientada. Les frases que més es repeteixen en consulta són “em sento com embotat” / “no sé on estic, ni què ha passat” / “m'ha caigut un gran pes al damunt”.  És una etapa que sol ser breu passada la desagradable sorpresa inicial.
• Davant la pèrdua de la parella i d'un futur en comú, la persona entra en una fase de pena. Té la sensació de què mai més tornarà a compartir, de què no tornarà a estimar o sentir-se estimada. Li envaeix la tristesa per tot ho perdut i la por davant un futur que no era el previst. La persona pot arribar a patir una depressió més o menys intensa i requerir ajuda professional.
• La persona té la necessitat de trobar sentit al que està passant. És la fase dels “i si…”, “si hagués…”, “si no hagués…”. La persona es qüestiona a si mateixa i les seves actuacions i decisions passades. Es culpa per no haver-se adonat abans de la situació o per no haver reaccionat a temps. La ràbia i la impotència pel que està succeint la porten a la cerca de culpables (una altra persona, treball, família, amics, problemes econòmics…). En aquesta fase s'intercalaran moments de pena amb moments de culpa.
• La persona, esgotada emocionalment després de les setmanes viscudes entre la culpa i la pena, comença a acceptar que la relació s’ha acabat. Necessitarà de temps per a allunyar-se d'aquests sentiments i arribar a voler reconstruir-se i validar-se com a persona.
• Poc a poc la persona entra en una reconstrucció activa de la seva vida. S'adona que no necessita a ningú i que vol i pot seguir cap endavant. Obrirà els ulls de nou cap a l'exterior, creant noves expectatives de futur i recuperant la confiança en si mateixa.
• Finalment, la persona es convenç que la seva vida té sentit, torna a ser protagonista de la mateixa i s'adona que la felicitat no depèn de tenir o no tenir parella. 

El pas per cadascuna d'aquestes fases dependrà de cada persona, no hi ha temps, ni formes estàndard d'afrontar-les. Si hi ha, per contra, diverses variables que afectaran el camí que faci cada persona com l'edat, el temps de durada de la relació, la intensitat d'aquesta, l'existència o no de fills, la personalitat de la persona, la dependència creada cap a l'altre, la capacitat de regular les pròpies emocions, les alternatives futures, la situació familiar, laboral i econòmica de la persona, la xarxa social que es tingui, etcètera.

El procés de dol o de reconstrucció després d'una ruptura és un procés de transició amb un objectiu final molt clar: tornar a confiar en un/a mateix/a, tornar a expressar sentiments i creure que un/a es mereix i, tindrà un futur.

Aquest procés la persona pot fer-lo per si sola. Però, de vegades, requerirà de l'ajuda d'un professional especialitzat.

 

 

 

Nadala 2018

LES CARICIES

Fer-se carícies és una de les formes més bàsiques de contacte humà que té importants implicacions emocionals i psicològiques. Les carícies són imprescindibles per qualsevol esser humà a qualsevol edat, pel seu desenvolupament i per gaudir d’un equilibri psíquic i físic. Les persones tenen la necessitat de ser tocades, reconegudes, valorades i validades i les carícies juguen un paper important en aquest reconeixement i en la formació de la personalitat.

Quan es parla de carícies la primera imatge que ve al cap és un contacte físic que es realitza amb la mà o els dits sobre la pell d’un altre persona o animal en senyal d’amor o afecte i que implica el reconeixement de la presencia de l’altre. Però una carícia també pot ser una mirada, una paraula, un elogi, un petó, un somriure, un estímul, una abraçada. A través de totes aquestes formes de carícia s’expressen sentiments cap als altres. Per tant, la carícia significa una proximitat amb l’altre alhora que possibilita que aquest doni una resposta, implicant un acte recíproc de donar i rebre.

Tots els mamífers acaricien les seves cries des del moment del naixement, donant-les seguretat i benestar i garantint així la seva supervivència. Hi ha estudis fets amb nens prematurs que demostren els efectes positius de les carícies i del fet de col•locar al nadó sobre el pit de la mare només néixer pel seu bon desenvolupament. Altres estudis parlen de nadons privats del contacte físic i de les conseqüències d’aquesta privació, com l’increment de les possibilitats de desenvolupar una malaltia mental en l’edat adulta. Les carícies tenen beneficis per la salut en general, perquè redueixen la tensió sanguínia i l’estrès, motiven a la persona que les rep i milloren l’estat d’ànim.

Hi ha diferències culturals pel que fa a tema de les carícies. En la nostra societat hi ha pocs intercanvis de carícies, els occidentals no són molt donats a expressar sentiments si no és amb aquelles persones més properes. A més hi ha persones a qui els hi costa donar carícies i altres que no saben rebre-les. La teràpia pot ser d’ajut per aquestes persones orientant-les i acompanyant-les per esbrinar i comprendre què els hi està passant.

Us animo a acariciar-vos, amb el tacte, amb les paraules, amb la mirada i a expressar els vostres sentiments als altres. Recordeu, donar i rebre.

Si voleu rebre carícies, comenceu per donar-les vosaltres. Us sorprendrà la resposta.

M. del Carme Rallo i Casanovas 

Nadala 2017