La gelosia és una resposta conductual, emocional i mental davant la
percepció, per part de la persona gelosa, d’una amenaça externa (un tercer) que
posa en perill la relació de parella. És un sentiment confús, paralitzador i
obsessiu causat per la por a perdre la persona estimada, per la por a ser
abandonat perquè la parella prefereixi a un altra persona.
La gelosia pot arribar a afectar greument la relació de parella, perquè
la desconfiança permanent, el sentiment de possessió, la sospita basada la
majoria de les vegades en fets infundats i la constant por a ser abandonat
porten a la persona gelosa a exercir un continu control i una hipervigilància
sobre la seva parella,
Mitjançant la gelosia la persona intenta controlar la seva parella per
no perdre-la, però el constant control i la desconfiança produiran l’efecte
contrari al què la persona desitja: quan més es persegueix a l’altre, més
necessitat té aquest de demostrar la seva autonomia, allunyant-se, perquè la
persona víctima de la gelosia se sent cada cop més atrapada i necessita fugir,
el què acabarà portant a la ruptura de la relació.
La persona gelosa mostra falta de confiança en sí mateixa, inseguretat,
no se sent mereixedora de l’amor de la seva parella i això la porta a
desconfiar de la sinceritat i l’afecte de l’altre. També pot presentar carències
personals, baixa autoestima, cert egoisme, desconfiança en els altres, sentiments
d’abandonament i una demanda constat de ser estimada incondicionalment i
exclusivament, així com una excessiva dedicació a buscar les proves de la seva
desgracia sense escoltar els arguments racionals de la gent que l’envolta.
La gelosia pot causar molta angoixa i infelicitat en la persona que la
pateix, però també en la persona víctima. Quan sorgeix sense motiu, és
freqüent, intensa i s’allarga en el temps es torna patològica i fortament
autodestructiva podent arribar a provocar respostes físiques d’agressió i
violència domèstica.
Tot i que la gelosia s’ha associat sempre a l’amor en cançons, contes,
poesies, relats... no és conseqüència d’un gran amor, ni és un indicador de
quant s’estima, es necessita o es desitja a l’altre, ben al contrari. La
persona que estima de forma sana i desinteressada no té necessitat de controlar
la seva parella, ni pretén fer-la seva com qui fa seva una cosa, perquè la seva
relació està fonamentada en l’afecte, la comprensió, la tolerància, la
confiança i el respecte a l’autonomia de l’altre. Una relació de parella en la
que es disposi d’un temps comú i al mateix temps cada membre disposi d’un espai
i temps privat aconseguirà un major enteniment, facilitant el desenvolupament
de la parella i de cada membre com a ser independent.
M. del Carme Rallo i Casanovas
Psicòloga. Terapeuta sexual i de parella
carme.psicoterapia@gmail.com
.jpg)