ESTILS DE COMUNICACIÓ HUMANA

En la comunicació humana es poden distingir tres tipus d'estils de comunicació:

• Passivitat: persones que eviten mostrar els seus sentiments o pensaments per por a ofendre als altres o a ser rebutjades. No defensen els seus drets, infravaloren les seves opinions i necessitats i donen un valor superior a les dels altres. No decideixen per si mateixes, si no en funció del que creuen que els demés volen o esperen d’ells, mostrant-se molt pendents de l’opinió dels altres. Són persones que respecten als demés però que no es respecten a sí mateixes, presentant una autoestima molt baixa. Per evitar conflictes prefereixen dir a tot que sí, encara que vagi en contra de les seves creences. Rarament reben rebuig per part dels altres, però de vegades, els altres se’n aprofiten, el que els hi crea ressentiment, irritació, es senten utilitzats i dèbils.
• Agressivitat: persones que es caracteritzen per la sobrevaloració de les seves opinions i creences, depreciant a les altres persones. Són persones que acaben sent considerades de difícil tracte, amb mal caràcter. La seva forma habitual de relacionar-se són les acusacions, les baralles i les amenaces. Són persones que no són trepitjades per la resta, però ningú vol tenir-les al costat un cop les coneixen. Tot i que moltes vegades són vistes com persones segures de sí mateixes, amb una autoestima alta, això no és així i darrera una persona amb un estil de comunicació agressiu normalment s’amaga una persona insegura i vulnerable que utilitza l’agressivitat com a defensa.
• Assertivitat: persones que fan valer els propis drets respectant els drets dels demés. La persona assertiva és capaç de manifestar i defensar un argument, postura o reclamació sense sotmetre’s a la voluntat dels altres, sense manipular, ni deixar-se manipular i des d'una actitud de confiança en sí mateixa, defensant els seus interessos i necessitats encara que contradiguin el que diuen o fan altres persones, o el que se suposa que és correcte. L’assertivitat és decisiva en la conservació i l’augment de l’autoestima de la persona.

Les persones es relaciones amb altres persones usant qualsevol d’aquests estils, però l’estil de conducta agressiu i el passiu generalment no serveixen per aconseguir allò que un desitja. Dels tres estils de conducta, l’assertiu és el més adequat perquè la persona s’expressa lliurement aconseguint els seus objectius.  La persona agressiva i la persona passiva poden desenvolupar un estil de comunicació assertiu a través d’un treball terapèutic que les ajudi a identificar els seus trets i a reduir el malestar que aquests els hi comporten, treballant l’autoestima, afirmant els propis drets respectant els dels altres, sense agredir ni sent agredit, i augmentant la capacitat de transmetre als altres les opinions, sentiments i creences pròpies sense sentir-se malament per fer-ho.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta individual, sexual i de parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

QUÈ ÉS L’AMOR?

Totes les persones ens enamorem en algun moment o altre de la nostre vida. Algunes moltes vegades, d’altres un sol cop, d’altres creuen que estan enamorades... L’amor ha portat de cap als éssers humans al llarg de tota la seva història. Facilita les relacions interpersonals i és un dels temes omnipresents en l’art, la literatura, la música, el cinema, les relacions humanes, etcètera.

És un fenomen que escapa a definicions senzilles, com es pot veure en algunes de les moltes que s’ha fet al llarg dels temps:

• “Estimar es trobar en la felicitat de l’altre la pròpia felicitat” (Gottfried Wilhelm).
• “El amor es un misterio. Todo en él son fenómenos a cual más inexplicable; todo en él es ilógico, todo en él es vaguedad y absurdo” (Gustavo Adolfo Bécquer).
• “El amor es la poesía de los sentidos” (Antonio Gala).
• “Amor es la pasión por la dicha del otro” (Cyrano de Bergerac).
• “Los hombres piensan que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse” (Gabriel García Márquez).
• “El Amor es el significado ultimado de todo lo que nos rodea. No es un simple sentimiento, es la verdad, es la alegría que está en el origen de toda creación” (Rabindranath Tagore).
• “El amor es un eterno insatisfecho” (José Ortega y Gasset).
•  “L’amor neix del record, viu de la intel·ligència i mor per oblit” (Ramón Llull)

Moltes definicions amb accepcions i connotacions diferents, però el que és evident és que l’amor és un tipus d’actitud especial amb forts components emocionals i conductuals. Es pot interpretar com un sentiment, relacionat amb l’afecte, resultant i productor d’emocions, experiències i actituds. En la majoria dels casos significa un gran afecte per alguna cosa que ocasiona felicitat i plaer a qui estima.

L’amor assumeix moltes formes: amor romàntic, amor sexual, amor filial, amor fraternal, amor propi, amistat, amor platònic, amor religiós, amor cap als animals...i com ja podem imaginar donat el gran numero de definicions que hi ha, no significa el mateix per a totes les persones. Tota aquesta diversitat fa que sigui molt complexa la seva definició i que la resposta a l’interrogant de l’inici d’aquest article sigui difícil.

Us heu preguntant algun cop què és l’amor per a vosaltres? Heu preguntat a les persones que us envolten? Si en algun moment ho feu, entrareu en un apassionant diàleg que us por descobrir moltes coses sobre el que és l’amor.

En el que sí que coincideixen moltes persones estudioses d’aquest tema, és en què les persones enamorades poden experimentar dos tipus d’amor:

• Amor romàntic o apassionament. És un estat en el que s’està completament absort en l’altre i desitjós d’ell. Es caracteritza per sentiments intensos de tendresa, alegria, ansietat, desig sexual i èxtasis què generalment van acompanyats d’una excitació fisiològica generalitzada (augment de la freqüència cardíaca, sudoració, enrojolament...). Aquest tipus d’amor es dóna al principi d’una relació, època en la que es passen per alt les errades o defectes de l’altre persona, sols veiem les coses bones i meravelloses que l’altre ens vol mostrar. En l’inici d’una relació s’eviten els conflictes i no es tenen en compte les consideracions lògiques i racionals. Molts de cops ens neguem allò que és evident. És un amor, molt sovint, passatger, perquè l’amor que es basa en la ignorància del caràcter de l‘altre està obligat a canviar quan hi ha més familiaritat, coneixement i confiança. Moltes parelles que decideixen fer un pas endavant mentre existeix l’amor romàntic, es senten desil·lusionades quan l’èxtasi dóna lloc a la rutina, al dia a dia, quan sorgeixen els primers conflictes i es comença a conèixer a l’altre tal com és. És en aquest moment quan moltes parelles, desil·lusionades, trenquen la seva relació.

• Amor de companyerisme. Es caracteritza per una afectivitat amistosa i un vincle profund basats en una amplia familiaritat amb la persona estimada. És un amor durador i en ell es dóna una tolerància pels punts dèbils de l’altre, un desig de vèncer les dificultats, de resoldre els conflictes de la relació i un compromís de ser constantment afable amb la parella. El sexe en una relació de companyerisme reflexa sentiments de familiaritat (coneixement de l’altre) i de confiança (saber el que complau a l’altre) motivant la experimentació, la comunicació i enfortint el vincle. Tot i que el sexe resulta menys excitant que en l’amor romàntic, aquí s’experimenta com més enriquidor, significatiu i profundament satisfactori.

La majoria de parelles comencen les relacions amb un període d’amor apassionat i sols després de trobar una base sòlida sobre la qual aixecar una relació duradora d’amor mutu passen a un amor de companyerisme.

Maria del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Teràpia individual, de Parella i Sexual

carme.psicoterapia@gmail.com