S’anomena resposta sexual a aquells canvis
anatòmics i fisiològics que es donen en un individu com a resposta a una
estimulació sexual efectiva. La resposta sexual humana segueix una seqüència de
respostes fisiològiques (genitals o extragenitals) i emocionals (cada persona
les viu en funció de les seves experiències, vivències i aprenentatges) que es
donen en quasi totes les persones, solen ser predicibles i requereixen
d’inductors de sensacions i sentiments sexuals (olor, tacte, oïda, gust,
fantasies...).
-
Ellis
(1906) va fer la primera descripció del que era la resposta sexual
proposant l’existència de dues fases a les que va anomenar tumescència
referint-se a l’acumulació de l’energia sexual i detumescència referint-se a la
alliberació de la mateixa.
-
Reich
(1912) afegeix dues fases, el control voluntari de l’excitació i
les contraccions involuntàries pròpies de l’orgasme.
-
Masters
i Jonhson (1966) van descriure quatre patrons en la resposta sexual d’homes
i dones, dividint-la en:
-
Fase
d’excitació: conjunt de reaccions vasocongestives de
l’àrea genital, miotonia (tensió muscular creixent que es dóna a tot el cos),
augment del ritme cardíac i augment de la pressió sanguínia com a resultat de l’estimulació sexual. La
resposta final serà la lubricació vaginal en les dones i l’erecció en els
homes.
-
Fase
estacionaria: és una fase de transició que consolida l’excitació. El ritme cardíac i la
pressió sanguínia segueixen augmentant, la respiració s’accelera i la irrigació
sanguínia i la coloració dels genitals es fan més evidents. Poden donar-se
contraccions involuntàries de la cara, coll o peus per la tensió muscular.
-
Fase
d’orgasme: És la fase més breu de la
resposta sexual i consisteix en una sèrie de contraccions musculars involuntaries de caràcter subjectiu. És el punt
màxim de pressió sanguínia, ritme cardíac i respiració. La resposta final serà una experiència de plaer i
l’alliberació de tensió muscular.
-
Fase
de resolució: disminució de les respostes fisiològiques
pròpies del sexe i retorn a l’estat de
no excitació, procés que pot donar-se de forma molt lenta. La resposta final serà
una experiència de relaxació i repòs.
- Kaplan (1979) va afegir al model anterior el
desig com a primera fase i va
eliminar la fase estacionaria.
-
Scnarch (1991) va assenyalar que el desig estaria
present en totes les altres fases.
-
Carrobles
i Sanz (1991) van incloure la valoració
de la resposta sexual al final de totes les fases. Aquesta valoració té a
veure amb la satisfacció o no de l’experiència sexual.
- Wipple
y McGreer (1997) van apuntar que la dona pot experimentar excitació sexual,
orgasme i satisfacció sense desig sexual o experimentar desig, excitació i
satisfacció sense orgasme.
-
Basson
(2000) parla de dos models
de sexualitat o de dos tipus de desig:
-
un model tradicional lineal pels homes i
aquelles dones enamorades des de fa poc temps en el qual el desig és previ a l’excitació.
-
un
segon model circular per dones, amb parella des de fa més de temps, que
comencen les relacions sense que existeixi desig i que s’activen després d’un
procés d’intimitat i on el desig seria posterior a l’excitació.
Tot i que molts autors destaquen les semblances entre la
resposta sexual dels homes i la de les dones, hi ha certes diferències. Algunes de les més
significatives són:
- El temps mitjà requerit per un home per arribar a l’orgasme des de l’inici
de l’excitació és de 1 a 3 minuts,
mentre que en una dona és de 15 a 20 minuts.
- La fase estacionaria
sol ser més curta en l’home.
sol ser més curta en l’home.
- Passada la fase d’orgasme l’home entra en un periode refractari en el qual
no hi ha possibilitat d’excitació mentre que en la dona aquest periode no
existeix, donant-se la possibilitat de tenir més d’un orgasme.
 |
| Resposta sexual en la dona |
 |
| Resposta sexual en l'home |
