LA RESPOSTA SEXUAL HUMANA

S’anomena resposta sexual a aquells canvis anatòmics i fisiològics que es donen en un individu com a resposta a una estimulació sexual efectiva. La resposta sexual humana segueix una seqüència de respostes fisiològiques (genitals o extragenitals) i emocionals (cada persona les viu en funció de les seves experiències, vivències i aprenentatges) que es donen en quasi totes les persones, solen ser predicibles i requereixen d’inductors de sensacions i sentiments sexuals (olor, tacte, oïda, gust, fantasies...).

-      Ellis (1906) va fer la primera descripció del que era la resposta sexual proposant l’existència de dues fases a les que va anomenar tumescència referint-se a l’acumulació de l’energia sexual i detumescència referint-se a la alliberació de la mateixa.

-      Reich (1912) afegeix dues fases, el control voluntari de l’excitació i les contraccions involuntàries pròpies de l’orgasme.

-      Masters i Jonhson (1966) van descriure quatre patrons en la resposta sexual d’homes i dones, dividint-la en:

-      Fase d’excitació: conjunt de reaccions vasocongestives de l’àrea genital, miotonia (tensió muscular creixent que es dóna a tot el cos), augment del ritme cardíac i augment de la pressió sanguínia  com a resultat de l’estimulació sexual. La resposta final serà la lubricació vaginal en les dones i l’erecció en els homes.

-      Fase estacionaria: és una fase de transició que consolida l’excitació. El ritme cardíac i la pressió sanguínia segueixen augmentant, la respiració s’accelera i la irrigació sanguínia i la coloració dels genitals es fan més evidents. Poden donar-se contraccions involuntàries de la cara, coll o peus per la tensió muscular.

-      Fase d’orgasme:  És la fase més breu de la resposta sexual i consisteix en una sèrie de contraccions musculars involuntaries de caràcter subjectiu. És el punt màxim de pressió sanguínia, ritme cardíac i respiració. La  resposta final serà una experiència de plaer i l’alliberació de tensió muscular.

-      Fase de resolució: disminució de les respostes fisiològiques pròpies del sexe i retorn a l’estat de no excitació, procés que pot donar-se de forma molt lenta. La resposta final serà una experiència de relaxació i repòs.

-  Kaplan (1979) va afegir al model anterior el desig com a primera fase i va eliminar la fase estacionaria.

-      Scnarch (1991) va assenyalar que el desig estaria present en totes les altres fases.

-      Carrobles i Sanz (1991) van incloure la valoració de la resposta sexual al final de totes les fases. Aquesta valoració té a veure amb la satisfacció o no de l’experiència sexual.

-     Wipple y McGreer (1997) van apuntar que la dona pot experimentar excitació sexual, orgasme i satisfacció sense desig sexual o experimentar desig, excitació i satisfacció sense orgasme.

-      Basson (2000) parla de dos models de sexualitat o de dos tipus de desig:

-      un model tradicional lineal pels homes i aquelles dones enamorades des de fa poc temps en el qual el desig és previ a l’excitació.

-       un segon model circular per dones, amb parella des de fa més de temps, que comencen les relacions sense que existeixi desig i que s’activen després d’un procés d’intimitat i on el desig seria posterior a l’excitació.

Tot i que molts autors destaquen les semblances entre la resposta sexual dels homes i la de les dones,  hi ha certes diferències. Algunes de les més significatives són:

-      El temps mitjà requerit per un home per arribar a l’orgasme des de l’inici de l’excitació és de 1 a 3 minuts,  mentre que en una dona és de 15 a 20 minuts.

-      La fase estacionaria 
sol ser més curta en l’home.

-   Passada la fase d’orgasme l’home entra en un periode refractari en el qual no hi ha possibilitat d’excitació mentre que en la dona aquest periode no existeix, donant-se la possibilitat de tenir més d’un orgasme.

Resposta sexual en la dona

Resposta sexual en l'home