ANORGÀSMIA (manca d’orgasme femení)

L’anorgàsmia o trastorn orgàsmic femení es defineix com la inhibició recurrent i persistent de l’orgasme després d’una fase d’excitació normal, produïda a través d’una estimulació que es pugui considerar adequada en intensitat, duració i tipus (DSM-IV).

És el trastorn més freqüent en les dones, però s’ha de tenir en compte que la majoria de vegades sols es presenta durant la penetració i no en altres formes d’estimulació. Alguns estudis diuen que del 50 al 75% de les dones no tenen orgasme durant la penetració, però sí en altres circumstàncies. Aquest fet constata que:

• per la majoria de les dones la penetració és un procediment d’escassa estimulació sexual si alhora no es dóna una estimulació que la complementi, és a dir, si no hi ha una estimulació directa o indirecta del clítoris al mateix temps.
• per una dona la forma més fàcil d’experimentar l’orgasme és l’autoestimulació o masturbació, especialment l’estimulació del clítoris.
•  l’anorgàsmia és la conseqüència, en molts casos, d’una insuficient excitació sexual de la dona, donat que la parella passa ràpidament a la penetració un cop iniciada la relació sexual.
• Recolzaria aquestes afirmacions el fet que s’ha comprovat que aquesta disfunció és més habitual en dones joves amb poca experiència, i que la seva prevalença disminueix amb l’edat, a mesura que la dona i la seva parella van adquirint un coneixement corporal i sexual més ampli.

Recordar què la penetració o coit no és l’única forma de relacionar-se sexualment que tenen les parelles i que provar diferents postures, conductes, jocs... pot dur a l’augment del desig i facilitar l’orgasme.

Les causes de l’anorgàsmia majoritàriament són d’origen psicològic i tenen a veure amb:

•   la por a perdre el control pel que fa a la conducta i als sentiments.
•  la por a l’abandonament per part de la parella després de la penetració.
• sentiments de vergonya, culpa, baixa autoestima i ansietat.
•  la manca de comunicació amb la parella.
•  la manca d’informació sobre la sexualitat.
•  una educació molt repressiva.
• actituds masclistes.
• causes orgàniques com canvis hormonals, malalties i l’ús de drogues, alcohol o alguns medicaments.

A teràpia sexual es treballa sobre la premissa de què arribar l’orgasme està molt relacionat amb la llibertat que la dona es permeti pel que fa a l’estimulació i a la seva excitació sexual i pel reconeixement que faci del seu dret a sentir plaer. S’insisteix en que tenir un orgasme no s’ha de convertir en una obsessió i es treballen les condicions que poden afavorir la seva aparició com l’eliminació d’actituds negatives i perjudicis enfront el sexe, el coneixement del propi cos, l’entrenament en autoestimulació i en tècniques de relaxació, el millorar la comunicació en la parella i  el disposar del temps necessari per la intimitat sense interrupcions, entre d’altres.

Recordar que les disfuncions sexuals tenen solució, si es porta a terme una teràpia adequada,  quan abans s’accepti el problema i s’actuï sobre el mateix, majors seran les possibilitats de gaudir d’una sexualitat plena.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Individual, Sexual i de Parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

EL CLIMATERI / LA MENOPAUSA (1)

Les paraules climateri i menopausa s’utilitzen com a sinònims però no signifiquen el mateix. El climateri és el període de transició progressiu en la dona, de l’estat fèrtil al no reproductor, com a conseqüència de la finalització del funcionament dels ovaris.  Té una duració de 5 a 15 anys i consta de tres fases:

-      Perimenopausa: s’inicien les  alteracions del cicle menstrual degudes a una disminució d’estrògens i a un funcionament cada cop menor dels ovaris.

-      Menopausa:  és el signe més evident del climateri, és el moment específic del cessament definitiu de la menstruació i la pèrdua de la capacitat reproductiva.

-      Postmenopausa: dura la resta de la vida i es donen alteracions causades pel dèficit hormonal.

La menopausa és una etapa natural més en la vida de qualsevol dona que sol aparèixer al voltant dels 50 anys. Totes les dones naixem amb un número determinat d’òvuls que aniran madurant progressivament des de la pubertat, donant lloc a les menstruacions. Arribarà un moment en que aquests òvuls s’esgotaran, el que provocarà la desaparició de la menstruació, una disminució de la producció d’hormones femenines per part dels ovaris i el final de l’etapa fèrtil, produint-se canvis i trastorns que seran els causants dels símptomes de la dona menopàusica. Tenint en compte l’augment de l’esperança de vida que s’està donant a la societat actual, les dones viuran un terç de la seva vida després de la menopausa i el manteniment de la seva sexualitat en aquesta època dependrà de com hagin viscut, cadascuna, la seva sexualitat en etapes anteriors.

La menopausa no és una malaltia, ni el final de la vida de la dona, sinó l’inici d’una nova manera de viure-la. Tampoc significa vellesa, ni pèrdua de la bona aparença (bellesa), ni pèrdua de la feminitat, ni és el final de la vida romàntica, eròtica o sexual. Tot i que, en algunes dones la falta d’estrògens si que provoca un cert grau de deshidratació de la pell i les mucoses. Destacar que la menopausa pot fer que la dona se senti trista, que tingui tendència a plorar o a la malenconia, però no és sinònim de depressió.

A la nostre cultura es tendeix a pensar que la menopausa inaugura un època nefasta, considerant-la com un procés patològic a partir del qual la dona serà víctima de multitud de malalties: cardiovasculars, osteoporosis, fractures, estats depressius, artrosis... però en altres societats les dones en aquesta edat mereixen un gran reconeixement social i les dades indiquen que la majoria de les dones aconsegueixen el seu èxit social o professional més gran posteriorment a aquest moment de la seva vida.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta individual, Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

DISFUNCIÓ ERÈCTIL (IMPOTÈNCIA)

Quasi tots els homes han patit o patiran, en algun moment de la seva vida, dificultats erèctils. La disfunció erèctil es defineix com la incapacitat per aconseguir o mantenir una erecció suficient fins el final de l’activitat sexual (DSM IV). De entre totes les disfuncions sexuals aquesta és la que més preocupa a qui la pateix i suposa el primer motiu de consulta en l’àmbit de les disfuncions sexuals. Molts autors proposen que la dificultat d’erecció s’ha de presentar, al menys, el 25% dels cops perquè sigui considerada un problema. En la majoria dels casos les causes d’aquesta disfunció són psicològiques i en quasi tots ells segueix viu el mite segons el qual la relació sexual no és complerta si no hi ha penetració, d’aquí la importància donada a l’erecció.

Quan arriben a teràpia es pot observar que les persones que pateixen aquesta disfunció tenen la sensació, davant l’activitat sexual, de “haver de complir”amb una bona erecció. Aquesta exigència els hi provocarà molta tensió i pressió abans i durant l’acte sexual, donant lloc a la manca d’erecció i després a la frustració, anticipant i augmentant la possibilitat de fracàs en la següent relació sexual (ansietat anticipatòria d’execució). Si la persona està més preocupada per tenir o mantenir una erecció que per gaudir de la relació es convertirà en un simple espectador angoixat, podent veure’s augmentada aquesta angoixa si la parella comença amb preguntes insolents o devastadores respecte l’erecció.

La disfunció erèctil és un problema que afecta molt a la relació de parella perquè l’home que la pateix tendeix a no parlar del tema, allunyant-se de la dona que començarà a tenir dubtes sobre la relació. L’home també es comporta de forma desconsiderada amb la seva parella en el moment en que obté una erecció causal, quan per temor a perdre-la, ràpidament intenta anar a la penetració, molts cops sense que hi hagi hagut estimulació prèvia, el que donarà lloc a una situació de descontent en la dona que ho viurà com egoisme per part de l’home.

Si les parelles que pateixen aquesta disfunció aconsegueixen donar menys importància a l’erecció i es centren en gaudir de la seva sexualitat sense l’obligació de la penetració, i sense anticipar què passarà en la següent relació sexual, la manca d’erecció disminuirà. El tractament que es realitza a teràpia “prohibeix” la penetració durant les primeres sessions, convidant a la parella a coneixes millor entre ells, a descobrir noves formes de donar i obtenir plaer i de gaudir de la sexualitat, a comunicar-se, a expressar-se sense pressions... el que contribuirà a un augment de la confiança en un mateix i a la disminució de la tensió i de la por davant de noves relacions sexuals i, per tant, a la disminució de la disfunció.

Recordar que les disfuncions sexuals tenen solució, si es porta a terme una teràpia adequada. Quan abans s’accepti el problema i s’actuï sobre el mateix, majors seran les possibilitats de tornar a una vida sexual normal i plena.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Individual,Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

TERÀPIA DE PARELLA (II)

Els principals motius que fan que una parella es plantegi fer teràpia són les discussions, la rutina, la manca de sexe i les infidelitats. En la majoria dels casos, però, les parelles prenen aquesta decisió quan porten un quants anys de desavinences, acumulant frustració, enuig, decepcions, distanciament i la relació ja està molt desgastada. És “l’últim cartutx que ens queda” manifesten moltes parelles quan els terapeutes preguntem el motiu pel qual la parella s’ha decidit a fer teràpia.  A més, per regla general, un dels membres és qui pressiona per fer la teràpia, amb l’objectiu de recuperar la seva relació, i l’altre membre acaba cedint, però molts cops la relació està ja tant deteriorada que aquest ja ha llençat la tovallola.

Seria ideal què les parelles no esperessin tant per demanar ajut, perquè la teràpia és molt més efectiva si es comença a l’inici del malestar o del conflicte.  Al mateix temps, és important que la parella es decideixi a fer la teràpia en el moment en què els dos membres en sentin la necessitat i comparteixin els mateixos objectius.

Les parelles arriben a teràpia dient que no tenen comunicació, que discuteixen per tot, que no s’entenen, que l’altre no els escolta, que han deixat de compartir coses... però al darrere de totes aquestes queixes hi ha altres conflictes sense resoldre que s’hauran de treballar:

-      potenciant la comunicació i el diàleg entre els membres de la parella, expressant allò que un pensa sense atacar, ni ofendre i escoltant a l’altre. 

-      buscant la forma en què la parella pugui gestionar i resoldre els seus conflictes o discussions, perquè el problema no es discutir amb la parella, sinó com es gestionen aquestes discussions i com acaben.

-      treballant la convivència, fomentant l’empatia, el respecte i fugint de la dependència envers l’altre.

-      responsabilitzant-se de les pròpies decisions.

-      creant un clima de confiança entre els membres de la parella i potenciant activitats compartides.

-      treballant les dificultats sexuals, en el cas que siguin part important del conflicte.

La teràpia de parella, per tant, és un recurs efectiu al qual les parelles amb dificultats poden recorre si no se’n surten totes soles, ja sigui per solucionar els seus conflictes, créixer com a parella i seguir endavant, o, per decidir posar punt i final a la seva relació. En aquest darrer cas, la teràpia ajudarà a poder fer una separació consensuada i el menys traumàtica possible, vivint aquest trencament no com un fracàs sinó com la millor solució possible en aquest moment. A més, sigui quina sigui la decisió que prengui la parella respecte del seu futur, el procés de teràpia sempre porta a la persona a un coneixement i creixement individual que afavorirà el bon funcionament de la relació de parella actual o de futures relacions.

M. del Carme Rallo i Casanovas

carme.psicoterapia@gmail.com

"50 OMBRES"

Aquestes darreres setmanes, amb l’estrena de la pel·lícula “50 ombres de Grey”,  s’ha tornat a reviure l’expectació que va crear ja fa uns mesos la publicació d’aquesta famosa trilogia. Els tres llibres que composen aquesta trilogia han arribat a ser número 1 en les llistes de llibres més venuts i més descarregats del web, enganxant a un gran nombre de dones de totes les edats, especialment a partir dels 30-35 anys, i a molts homes que buscaven descobrir a través dels seus fulls, què els hi agrada a les dones, sexualment parlant.

L’aparició de “50 ombres” ha popularitzat la lectura eròtica i ha facilitat què es parli de sexe d’una forma més oberta. Moltes dones han descobert, a través de la seva lectura, quin és el seu potencial eròtic i què és allò que els hi agrada o no, i això, representa un gran èxit.  De fet, la trilogia ha fet que moltes parelles, i especialment les dones, vulguin provar coses noves, incrementant el desig sexual i les fantasies en moltes d’elles i augmentant la freqüència de les relacions sexuals. Aquest fet, que a primera vista pot sorprendre a més d’un, no té res d’especial. Senzillament ha succeït el que molts cops recomanem els sexòlegs als nostres pacients: llegir sobre sexe, parlar sobre sexe, pensar sobre sexe, fantasiejar sobre sexe... augmenta la libido. O el que és el mateix, el cervell és l’òrgan sexual més poderós i la seva estimulació augmenta el desig sexual.

Però cal recordar què “50 ombres” és una novel·la, una ficció, que conté un bon nombre de mites i estereotips pel que fa a l’amor, al sexe i a les relacions de parella.  Aquests mites entorpeixen el bon funcionament de moltes parelles i ens dificulten la feina als terapeutes, perquè hi ha persones que confonent ficció i realitat, desitgen per a elles allò que mostra el llibre. Mites com el de què l’amor pot canviar a l’altre o els homes sempre saben el que volen les dones, o sols amb la mirada la dona ja està preparada pel sexe i s’arriba a l’orgasme quasi sense estimulació, o l’home sempre està disposat sense període refractari, o el millor sexe es dóna després d’una discussió, o amb la penetració sempre s’arriba a l’orgasme... són una mostra dels mites que apareixen en l’obra i que moltes persones arriben a creure’s. 

En referència al tema que aborda la novel·la, el bondage (BDSM), comentar que es tracta d’un joc entre els membres de la parella i què, com tota pràctica sexual, ha de ser consentida per ambdues parts, que hauran pactat prèviament unes normes i límits.  Un altre tema que mostra el llibre i del què els homes haurien de prendre bona nota, és el de la seducció. El protagonista sedueix constantment a la noia i això és quelcom que agrada i desitgen les dones.

La qüestió ara és el què passarà després del boom de l’estrena, tornaran les parelles a la rutina, la monotonia i les relacions esporàdiques o pel contrari es decidiran a seguir estimulant el cervell i mantenir ben actiu el desig sexual?

Què penses fer tu?

M. del Carme Rallo i Casanovas

carme.psicoterapia@gmail.com