Bones festes i pròsper any 2016

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

La violència de gènere es defineix com la violència física, psicològica i/o sexual que s’exerceix contra les dones pel fet de ser dones i, per extensió, als valors tradicionalment associats al gènere femení. Representa un problema social greu que reflecteix les relacions de poder històricament desiguals entre homes i dones. És un obstacle per la igualtat perquè impedeix que les dones gaudeixin dels seus drets i llibertats fonamentals. Afecta a dones de qualsevol condició, classe social, edat, raça, cultura, nivell de formació...  tot i què generalment són dones que poden tenir una vida professional molt rica, d’èxit, però que tenen una relació de parella problemàtica.

El maltractament segueix un cicle típic que s’ha anomenat CICLE DE LA VIOLÈNCIA (L. Walker).

• Acumulació de la tensió: creació d’un context abusiu per part de l’agressor que aïlla social i emocionalment a la víctima. Hi ha una sobrevaloració de l’agressor i una infravaloració de la víctima, amb un control mental i maneig dels seus sentiments, afectivitat i culpabilitat i una manipulació de la comunicació, del pensament i de la interdependència. L’agressor cada cop està més distant i enfadat i inicia la violència verbal. La dona intenta fer tot el possible per esmorteir la tensió i que la seva parella no descarregui la violència en contra d’ella, creu falsament que pot evitar-la, com si depengués del que ella fa, tal com ell li fa creure. Ella nega la situació, té sentiments de culpabilitat i por, fet que disminueix la seva capacitat per respondre, tornant-se submisa i passiva i cedint a totes les demandes, creu que faci el que faci no obtindrà una resposta positiva ni canviarà el futur.
• Explosió: moment en que es produeix una agressió violenta com a  conseqüència de la tensió acumulada i com a càstig quan la dona no ha fet allò que l’agressor vol imposar. Ell té el poder i ella se sent impotent, indefensa, arribant a negar la violència, hipervigilant a nous atacs i amb una actitud de ser més afectuosa, comprensiva per tal d’evitar-los.
• Lluna de mel o fase de manipulació afectiva: davant la possible pèrdua de la dona l’agressor se sent culpable i canvia d’actitud, la intenció és minimitzar l’agressió i recuperar la confiança de la dona. Mostrarà una actitud de justificació de l’agressió o de penediment. Això portarà a un ressorgiment de la relació, generalment perquè la dona vol creure que l’agressió no es tornarà repetir. A mida que avança la relació i es va repetint el cicle de la violència,  aquesta fase s’anirà escurçant i arriba un moment en que es pot parlar de tensió-explosió-tensió...  

La repetició continuada d’aquest cicle provoca un desgast emocional en la dona que la va debilitant per poder enfrontar la situació i la fa més vulnerable a les futures agressions, de manera que cada vegada li és més difícil sortir del cercle (indefensió).

A teràpia es treballa amb els membres de la parella per separat per tal que cadascú faci un procés individual per arribar a entendre què li passa en la seva relació. El principal objectiu de la intervenció és que la dona no es deixi intimidar, que sigui més assertiva, que pugui posar límits a la violència, que vegi que guanya en autonomia, en espai propi i que aprengui a posicionar-se davant la seva parella de forma que siguin respectats els seus drets i la seva llibertat com a persona.

M. del Carme rallo i Casanovas

Terapeuta Individual, Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

SÍMPTOMES DE LA MENOPAUSA

El descens hormonal en la menopausa comporta una sèrie de canvis i símptomes que aniran apareixent de manera escalonada i amb una freqüència, intensitat i duració diferent en cada dona, podent presentar-se durant anys. Hi ha dones que pateixen molts d’aquests símptomes i d’altres, un 15 % aproximadament, que no pateix cap tipus de molèstia. 

Els símptomes més habituals són:

-      Símptomes a curt termini:

-      símptomes fisiològics: períodes menstruals alterats, fogots o sufocacions, sudoracions, cefalees, vertígens o marejos, batecs cardíacs forts o accelerats, dolors articulars, sensació de formigueig o adormiment de les cames, insomni...

-      símptomes psicològics: canvis en l’estat d’ànim, irritabilitat, nerviosisme, susceptibilitat, oblits, plor fàcil i tristor, ansietat, augment de la sensació de fatiga...

-      Símptomes a mig termini: Sequedat vaginal, infeccions vaginals, trastorns miccionals i molèsties en les relacions sexuals degudes a una disminució de la lubricació vaginal. Pèrdua del to muscular del sol pelvià que pot provocar pèrdues d’orina. Envelliment de la pell i alteracions dels cabells, el borrissol del cos i les ungles. El grau d’aquests símptomes variarà d’una dona a una altra en funció de la vida que cadascuna hagi portat i de la cura que hagi tingut del seu cos.

-      Símptomes a llarg termini:

-      Osteoporosis: el dèficit d’estrògens, responsables de la regeneració òssia, impedeix que els ossos es regenerin correctament i la massa òssia es va debilitant.

-      La manca d’estrògens pot comportar un augment del risc de patir malalties cardiovasculars: hipertensió, diabetis i colesterol.

-      Canvi de pes i de la distribució del greix corporal que s’acumula a la zona abdominal, la cintura es fa més ampla i es perd massa muscular.

Tot i que durant anys s’ha tendit a donar tractament hormonal per controlar aquests símptomes, no sempre és necessari. La informació i els hàbits saludables (dieta, exercici, son) sempre són la millor base per viure i superar aquesta etapa positivament.

Així és recomanable fer canvis en l’estil de vida: dormir les hores necessàries, evitar la cafeïna, l’alcohol i la nicotina ja que dificulten la son, portar una dieta equilibrada, evitant els aliments condimentats i menjant aliments rics amb soja (la soja conté estrògens) i rics en calci i vitamina D (làctics). També s’aconsella en aquesta etapa de fer exercici físic, tècniques de relaxació i molt especialment treballar els exercicis pèlvics, com els exercicis de Kegel o utilitzar les boles xines o un vibrador, per enfortir els músculs de la vagina i de la pelvis i evitar així les pèrdues d’orina, millorar les relacions sexuals, la lubricació vaginal i la intensitat dels orgasmes, aconseguint una sexualitat molt més satisfactòria.

Davant de qualsevol dubte en aquesta etapa és aconsellable dirigir-se a un terapeuta sexual que podrà aconsellar que és allò més adequat en cada moment.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Individual, Sexual i de Parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

LA COMUNICACIÓ EN LA PARELLA (1)

La comunicació és un dels pilars de la relació de parella perquè possibilita l’expressió de sentiments, pensaments, emocions i desitjos, tots ells fonamentals per enfortir la relació i per encarar les diferents situacions a les quals la parella haurà de fer front. 

Una bona comunicació significa escoltar i ser escoltats, preguntar, negociar, demanar, donar... tot amb correcció, respecte i bones formes. Els problemes en la comunicació poden portar a discussions i conflictes constants que ocasionaran el distanciament de la parella.

 

Els principals errors en la comunicació de parella són:

• Escollir un moment i un lloc per dir les coses que no són el més adequats.
•  Interrompre constantment a l’altre quan parla.
• Endevinar els pensaments de l’altre, fer interpretacions o pressuposar les coses sense escoltar-lo.
• Donar pocs reforços. Es tendeix a veure les coses què l’altre fa malament abans què allò que és positiu. El reforç ha de ser concret, específic i en el moment.
• Fer acusacions, amenaces, exigències, preguntes retret, declaracions del tipus “hauries de...”.
• Utilitzar el sarcasme, la ironia, el dubte, paraules del tipus “sempre, res, tot...”.
• Parlar més del passat i del futur que del present.
• Centrar la comunicació en la recerca del culpable més què en la solució de les coses: “tu vas fer..., tu vas dir...”.
• Donar consells prematurs i no demanats. Quan algú explica un problema, busca ser escoltat, no que se li donin solucions.
• Posar etiquetes, generalitzar a altres moments o situacions.
• Criticar, el que significa demanar un canvi de comportament.
• Donar missatges poc clars o amb dobles intencions.
• No escoltar a l’altre. La gran queixa de les dones és que els homes no les escolten, mentre que ells es queixen de que les dones són molt reiteratives, no callen i repeteixen les coses un munt de cops.

La comunicació de la parella millorarà si s’intenta evitar aquests errors i si es té en compte què en la comunicació és tan important el llenguatge verbal (allò què es diu) com el  llenguatge no verbal, molt relacionat amb l’estat emocional de la persona (com es diu, quina postura es té, quin to de veu...). El més important no és si es discuteix o no amb la parella, sinó com els membres de la parella gestionen les discussions, a què porten aquestes i com acaben.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

ANORGÀSMIA (manca d’orgasme femení)

L’anorgàsmia o trastorn orgàsmic femení es defineix com la inhibició recurrent i persistent de l’orgasme després d’una fase d’excitació normal, produïda a través d’una estimulació que es pugui considerar adequada en intensitat, duració i tipus (DSM-IV).

És el trastorn més freqüent en les dones, però s’ha de tenir en compte que la majoria de vegades sols es presenta durant la penetració i no en altres formes d’estimulació. Alguns estudis diuen que del 50 al 75% de les dones no tenen orgasme durant la penetració, però sí en altres circumstàncies. Aquest fet constata que:

• per la majoria de les dones la penetració és un procediment d’escassa estimulació sexual si alhora no es dóna una estimulació que la complementi, és a dir, si no hi ha una estimulació directa o indirecta del clítoris al mateix temps.
• per una dona la forma més fàcil d’experimentar l’orgasme és l’autoestimulació o masturbació, especialment l’estimulació del clítoris.
•  l’anorgàsmia és la conseqüència, en molts casos, d’una insuficient excitació sexual de la dona, donat que la parella passa ràpidament a la penetració un cop iniciada la relació sexual.
• Recolzaria aquestes afirmacions el fet que s’ha comprovat que aquesta disfunció és més habitual en dones joves amb poca experiència, i que la seva prevalença disminueix amb l’edat, a mesura que la dona i la seva parella van adquirint un coneixement corporal i sexual més ampli.

Recordar què la penetració o coit no és l’única forma de relacionar-se sexualment que tenen les parelles i que provar diferents postures, conductes, jocs... pot dur a l’augment del desig i facilitar l’orgasme.

Les causes de l’anorgàsmia majoritàriament són d’origen psicològic i tenen a veure amb:

•   la por a perdre el control pel que fa a la conducta i als sentiments.
•  la por a l’abandonament per part de la parella després de la penetració.
• sentiments de vergonya, culpa, baixa autoestima i ansietat.
•  la manca de comunicació amb la parella.
•  la manca d’informació sobre la sexualitat.
•  una educació molt repressiva.
• actituds masclistes.
• causes orgàniques com canvis hormonals, malalties i l’ús de drogues, alcohol o alguns medicaments.

A teràpia sexual es treballa sobre la premissa de què arribar l’orgasme està molt relacionat amb la llibertat que la dona es permeti pel que fa a l’estimulació i a la seva excitació sexual i pel reconeixement que faci del seu dret a sentir plaer. S’insisteix en que tenir un orgasme no s’ha de convertir en una obsessió i es treballen les condicions que poden afavorir la seva aparició com l’eliminació d’actituds negatives i perjudicis enfront el sexe, el coneixement del propi cos, l’entrenament en autoestimulació i en tècniques de relaxació, el millorar la comunicació en la parella i  el disposar del temps necessari per la intimitat sense interrupcions, entre d’altres.

Recordar que les disfuncions sexuals tenen solució, si es porta a terme una teràpia adequada,  quan abans s’accepti el problema i s’actuï sobre el mateix, majors seran les possibilitats de gaudir d’una sexualitat plena.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Individual, Sexual i de Parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

EL CLIMATERI / LA MENOPAUSA (1)

Les paraules climateri i menopausa s’utilitzen com a sinònims però no signifiquen el mateix. El climateri és el període de transició progressiu en la dona, de l’estat fèrtil al no reproductor, com a conseqüència de la finalització del funcionament dels ovaris.  Té una duració de 5 a 15 anys i consta de tres fases:

-      Perimenopausa: s’inicien les  alteracions del cicle menstrual degudes a una disminució d’estrògens i a un funcionament cada cop menor dels ovaris.

-      Menopausa:  és el signe més evident del climateri, és el moment específic del cessament definitiu de la menstruació i la pèrdua de la capacitat reproductiva.

-      Postmenopausa: dura la resta de la vida i es donen alteracions causades pel dèficit hormonal.

La menopausa és una etapa natural més en la vida de qualsevol dona que sol aparèixer al voltant dels 50 anys. Totes les dones naixem amb un número determinat d’òvuls que aniran madurant progressivament des de la pubertat, donant lloc a les menstruacions. Arribarà un moment en que aquests òvuls s’esgotaran, el que provocarà la desaparició de la menstruació, una disminució de la producció d’hormones femenines per part dels ovaris i el final de l’etapa fèrtil, produint-se canvis i trastorns que seran els causants dels símptomes de la dona menopàusica. Tenint en compte l’augment de l’esperança de vida que s’està donant a la societat actual, les dones viuran un terç de la seva vida després de la menopausa i el manteniment de la seva sexualitat en aquesta època dependrà de com hagin viscut, cadascuna, la seva sexualitat en etapes anteriors.

La menopausa no és una malaltia, ni el final de la vida de la dona, sinó l’inici d’una nova manera de viure-la. Tampoc significa vellesa, ni pèrdua de la bona aparença (bellesa), ni pèrdua de la feminitat, ni és el final de la vida romàntica, eròtica o sexual. Tot i que, en algunes dones la falta d’estrògens si que provoca un cert grau de deshidratació de la pell i les mucoses. Destacar que la menopausa pot fer que la dona se senti trista, que tingui tendència a plorar o a la malenconia, però no és sinònim de depressió.

A la nostre cultura es tendeix a pensar que la menopausa inaugura un època nefasta, considerant-la com un procés patològic a partir del qual la dona serà víctima de multitud de malalties: cardiovasculars, osteoporosis, fractures, estats depressius, artrosis... però en altres societats les dones en aquesta edat mereixen un gran reconeixement social i les dades indiquen que la majoria de les dones aconsegueixen el seu èxit social o professional més gran posteriorment a aquest moment de la seva vida.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta individual, Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

DISFUNCIÓ ERÈCTIL (IMPOTÈNCIA)

Quasi tots els homes han patit o patiran, en algun moment de la seva vida, dificultats erèctils. La disfunció erèctil es defineix com la incapacitat per aconseguir o mantenir una erecció suficient fins el final de l’activitat sexual (DSM IV). De entre totes les disfuncions sexuals aquesta és la que més preocupa a qui la pateix i suposa el primer motiu de consulta en l’àmbit de les disfuncions sexuals. Molts autors proposen que la dificultat d’erecció s’ha de presentar, al menys, el 25% dels cops perquè sigui considerada un problema. En la majoria dels casos les causes d’aquesta disfunció són psicològiques i en quasi tots ells segueix viu el mite segons el qual la relació sexual no és complerta si no hi ha penetració, d’aquí la importància donada a l’erecció.

Quan arriben a teràpia es pot observar que les persones que pateixen aquesta disfunció tenen la sensació, davant l’activitat sexual, de “haver de complir”amb una bona erecció. Aquesta exigència els hi provocarà molta tensió i pressió abans i durant l’acte sexual, donant lloc a la manca d’erecció i després a la frustració, anticipant i augmentant la possibilitat de fracàs en la següent relació sexual (ansietat anticipatòria d’execució). Si la persona està més preocupada per tenir o mantenir una erecció que per gaudir de la relació es convertirà en un simple espectador angoixat, podent veure’s augmentada aquesta angoixa si la parella comença amb preguntes insolents o devastadores respecte l’erecció.

La disfunció erèctil és un problema que afecta molt a la relació de parella perquè l’home que la pateix tendeix a no parlar del tema, allunyant-se de la dona que començarà a tenir dubtes sobre la relació. L’home també es comporta de forma desconsiderada amb la seva parella en el moment en que obté una erecció causal, quan per temor a perdre-la, ràpidament intenta anar a la penetració, molts cops sense que hi hagi hagut estimulació prèvia, el que donarà lloc a una situació de descontent en la dona que ho viurà com egoisme per part de l’home.

Si les parelles que pateixen aquesta disfunció aconsegueixen donar menys importància a l’erecció i es centren en gaudir de la seva sexualitat sense l’obligació de la penetració, i sense anticipar què passarà en la següent relació sexual, la manca d’erecció disminuirà. El tractament que es realitza a teràpia “prohibeix” la penetració durant les primeres sessions, convidant a la parella a coneixes millor entre ells, a descobrir noves formes de donar i obtenir plaer i de gaudir de la sexualitat, a comunicar-se, a expressar-se sense pressions... el que contribuirà a un augment de la confiança en un mateix i a la disminució de la tensió i de la por davant de noves relacions sexuals i, per tant, a la disminució de la disfunció.

Recordar que les disfuncions sexuals tenen solució, si es porta a terme una teràpia adequada. Quan abans s’accepti el problema i s’actuï sobre el mateix, majors seran les possibilitats de tornar a una vida sexual normal i plena.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Individual,Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

TERÀPIA DE PARELLA (II)

Els principals motius que fan que una parella es plantegi fer teràpia són les discussions, la rutina, la manca de sexe i les infidelitats. En la majoria dels casos, però, les parelles prenen aquesta decisió quan porten un quants anys de desavinences, acumulant frustració, enuig, decepcions, distanciament i la relació ja està molt desgastada. És “l’últim cartutx que ens queda” manifesten moltes parelles quan els terapeutes preguntem el motiu pel qual la parella s’ha decidit a fer teràpia.  A més, per regla general, un dels membres és qui pressiona per fer la teràpia, amb l’objectiu de recuperar la seva relació, i l’altre membre acaba cedint, però molts cops la relació està ja tant deteriorada que aquest ja ha llençat la tovallola.

Seria ideal què les parelles no esperessin tant per demanar ajut, perquè la teràpia és molt més efectiva si es comença a l’inici del malestar o del conflicte.  Al mateix temps, és important que la parella es decideixi a fer la teràpia en el moment en què els dos membres en sentin la necessitat i comparteixin els mateixos objectius.

Les parelles arriben a teràpia dient que no tenen comunicació, que discuteixen per tot, que no s’entenen, que l’altre no els escolta, que han deixat de compartir coses... però al darrere de totes aquestes queixes hi ha altres conflictes sense resoldre que s’hauran de treballar:

-      potenciant la comunicació i el diàleg entre els membres de la parella, expressant allò que un pensa sense atacar, ni ofendre i escoltant a l’altre. 

-      buscant la forma en què la parella pugui gestionar i resoldre els seus conflictes o discussions, perquè el problema no es discutir amb la parella, sinó com es gestionen aquestes discussions i com acaben.

-      treballant la convivència, fomentant l’empatia, el respecte i fugint de la dependència envers l’altre.

-      responsabilitzant-se de les pròpies decisions.

-      creant un clima de confiança entre els membres de la parella i potenciant activitats compartides.

-      treballant les dificultats sexuals, en el cas que siguin part important del conflicte.

La teràpia de parella, per tant, és un recurs efectiu al qual les parelles amb dificultats poden recorre si no se’n surten totes soles, ja sigui per solucionar els seus conflictes, créixer com a parella i seguir endavant, o, per decidir posar punt i final a la seva relació. En aquest darrer cas, la teràpia ajudarà a poder fer una separació consensuada i el menys traumàtica possible, vivint aquest trencament no com un fracàs sinó com la millor solució possible en aquest moment. A més, sigui quina sigui la decisió que prengui la parella respecte del seu futur, el procés de teràpia sempre porta a la persona a un coneixement i creixement individual que afavorirà el bon funcionament de la relació de parella actual o de futures relacions.

M. del Carme Rallo i Casanovas

carme.psicoterapia@gmail.com

"50 OMBRES"

Aquestes darreres setmanes, amb l’estrena de la pel·lícula “50 ombres de Grey”,  s’ha tornat a reviure l’expectació que va crear ja fa uns mesos la publicació d’aquesta famosa trilogia. Els tres llibres que composen aquesta trilogia han arribat a ser número 1 en les llistes de llibres més venuts i més descarregats del web, enganxant a un gran nombre de dones de totes les edats, especialment a partir dels 30-35 anys, i a molts homes que buscaven descobrir a través dels seus fulls, què els hi agrada a les dones, sexualment parlant.

L’aparició de “50 ombres” ha popularitzat la lectura eròtica i ha facilitat què es parli de sexe d’una forma més oberta. Moltes dones han descobert, a través de la seva lectura, quin és el seu potencial eròtic i què és allò que els hi agrada o no, i això, representa un gran èxit.  De fet, la trilogia ha fet que moltes parelles, i especialment les dones, vulguin provar coses noves, incrementant el desig sexual i les fantasies en moltes d’elles i augmentant la freqüència de les relacions sexuals. Aquest fet, que a primera vista pot sorprendre a més d’un, no té res d’especial. Senzillament ha succeït el que molts cops recomanem els sexòlegs als nostres pacients: llegir sobre sexe, parlar sobre sexe, pensar sobre sexe, fantasiejar sobre sexe... augmenta la libido. O el que és el mateix, el cervell és l’òrgan sexual més poderós i la seva estimulació augmenta el desig sexual.

Però cal recordar què “50 ombres” és una novel·la, una ficció, que conté un bon nombre de mites i estereotips pel que fa a l’amor, al sexe i a les relacions de parella.  Aquests mites entorpeixen el bon funcionament de moltes parelles i ens dificulten la feina als terapeutes, perquè hi ha persones que confonent ficció i realitat, desitgen per a elles allò que mostra el llibre. Mites com el de què l’amor pot canviar a l’altre o els homes sempre saben el que volen les dones, o sols amb la mirada la dona ja està preparada pel sexe i s’arriba a l’orgasme quasi sense estimulació, o l’home sempre està disposat sense període refractari, o el millor sexe es dóna després d’una discussió, o amb la penetració sempre s’arriba a l’orgasme... són una mostra dels mites que apareixen en l’obra i que moltes persones arriben a creure’s. 

En referència al tema que aborda la novel·la, el bondage (BDSM), comentar que es tracta d’un joc entre els membres de la parella i què, com tota pràctica sexual, ha de ser consentida per ambdues parts, que hauran pactat prèviament unes normes i límits.  Un altre tema que mostra el llibre i del què els homes haurien de prendre bona nota, és el de la seducció. El protagonista sedueix constantment a la noia i això és quelcom que agrada i desitgen les dones.

La qüestió ara és el què passarà després del boom de l’estrena, tornaran les parelles a la rutina, la monotonia i les relacions esporàdiques o pel contrari es decidiran a seguir estimulant el cervell i mantenir ben actiu el desig sexual?

Què penses fer tu?

M. del Carme Rallo i Casanovas

carme.psicoterapia@gmail.com

LA TERÀPIA DE PARELLA

La vida en parella no és un camí fàcil, tot el contrari, és un camí ple d’esforços,  entrebancs, moments especials, obstacles, vivències de molt diversa índole... Moltes persones pensen que un cop han conquistat a la seva parella ja està tota la feina feta, però... quin error!, cap dels membres de la parella es pot relaxar en aquest aspecte. Tot el que s’avanci o es retrocedeixi en una parella dependrà dels seus dos membres i de com gestionin, tots dos, totes les situacions que la vida els hi posi pel davant.

La dificultat principal en una parella és com es compaginen les dos individualitats que la formen. Cada membre de la parella té el seu bagatge, és a dir, les seves creences, els seus valors, la seva forma de fer i afrontar les coses... i el que és més important, les seves expectatives de com serà la seva parella. De vegades costa entendre que l’altre no pensi de la mateixa forma que un ho fa, que no comparteixi els mateixos gustos, que la  parella no sigui allò que s’esperava... i s’entra en un cercle de desencant, monotonia, discussions... deixant d’esforçar-se per la relació, perdent la il·lusió i donant-se problemes com:

·      Dificultats de comunicació, problemes de convivència, discussions excessives.

·      Monotonia, distanciament, gelosia, dependència emocional, infidelitat, ruptures.

·      Dificultats en la relació sexual: manca de desig, disfunció erèctil, ejaculació precoç...

·      Dificultats amb les famílies extenses.

·      Dificultats d’adaptació als diferents moments del cicle vital: naixement dels fills, criança dels fills, síndrome del niu buit, cura dels avis...

·      Crisis vitals individuals que afectin a la relació.

Quan les dificultats o diferencies comencen a sorgir, les parelles poden afrontar-les i resoldre-les per si mateixes, però hi ha parelles que no podran fer-ho totes soles i requeriran de l’ajut d’un professional. En aquests casos es adequada la teràpia de parella.

La teràpia de parella anirà encaminada a

·      augmentar la comunicació entre els membres de la parella, replantejant la seva interacció, per tal de recuperar la seva relació si ambdós membres així ho desitgen.

·      aconseguir una ruptura el menys dolorosa i conflictiva possible en el cas de que la parella així ho decideixi, de forma parlada i consensuada.

En ambdós casos la seva efectivitat dependrà de què hi hagi voluntat, motivació i ganes de treballar per part dels dos membres de la parella.

La presencia dels dos membres de la parella és recomanable en totes les sessions de la teràpia, excepte en algunes sessions molt concretes que s’aniran concretant en cada cas, donat que és la parella, com a conjunt, qui pateix la dificultat. La duració de la teràpia dependrà de les dificultats de cada parella, dels objectius que aquesta es plantegi i de la seva evolució. A les sessions es treballaran els punts conflictius de la relació, les mancances en la comunicació, es trencaran els mites associats a la parella, es buscaran acords... i es pactaran tasques a dur a terme per la parella entre les sessions per potenciar la feina feta a les mateixes.  No és una feina senzilla i en molts casos pot comportat dolor, però la teràpia de parella ha demostrat la seva eficàcia en un percentatge molt elevat de parelles.

M. del Carme Rallo i Casanovas

carme.psicoterapia@gmail.com

PROPÒSITS PEL NOU ANY

Acabem d’encetar un nou any i com cada cop que això succeeix tothom es proposa  portar a terme un bon nombre d’accions o activitats, de bons propòsits. Molts penseu en deixar de fumar i fins i tot alguns ja teniu data per a fer-ho, d’altres us proposeu fer exercici per estar “més sans” o per perdre aquells quilets que heu agafat per Nadal, i fins i tot alguns us apunteu al gimnàs o penseu en començar alguna dieta, d’altres voleu aprendre anglès i us inscriviu en alguna acadèmia... propòsits que potser us feu per enèsima vegada, que es compliran o no, però que cada cap any formen part de la vostre llista de bons propòsits... però qui de vosaltres es fa propòsits per millorar la seva relació de parella o la seva sexualitat?

Us animo a què ho feu, a què centreu la vostre atenció en la vostra parella i en la vostra sexualitat. Us animo a què penseu què és allò de la vostra relació que us ha agradat i què voleu mantenir, què és allò que voleu millorar o potenciar perquè no us ha acabat de fer el pes. Penseu també, què és allò que voldríeu canviar o allò que no voleu que torni a succeir. Si teniu parella, compartiu tot això amb la vostra parella i parleu-ne, comenteu què ha estat per vosaltres positiu aquest darrer any, és molt important fer-ho per mantenir el foc viu en la parella,  perquè habitualment es tendeix només a dir les coses negatives.

Ja sigui sols o en parella feu un llistat de totes aquestes coses, ordeneu-les per prioritats i tot seguit, penseu com aconseguir aquests propòsits. Què podeu fer, què heu de canviar, com actuar, com respondre, de quina forma dir les coses, com rebre els que ens dóna l’altre, com respondre, en quin moment, quan no toca, quan ser o no espontanis, quan callar, quan ser o no impulsius, quan parlar... en definitiva, què heu de fer per aconseguir allò que voleu?

Us proposo que afegiu aquest nou propòsit de millorar la vostra relació de parella i la vostra sexualitat a tots aquells propòsits que ja heu fet per aquest any que acabem de començar i recordeu que quan hi ha problemes de parella o sexuals, que no es poden resoldre per un mateix, es adequat adreçar-se a un professional especialitzat que orientarà en aquesta procés.

Bon any 2015!

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Individual, Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com