EM SENTO COM “EMBOTAT” (Què passa després d’una ruptura de parella)

 

La ruptura d'una relació de parella és molt més que la pèrdua de les expectatives d'un futur compartit, d'una família, d’una llar o d'uns amics (com molts expresseu en sessió). És la pèrdua d'un projecte de vida en comú amb l'altra persona.

Després de la ruptura la persona “abandonada” té la sensació d'haver estat vivint una mentida, la seva pròpia història es converteix en un fracàs. De sobte, la vida fa un tomb i la persona sent un dolor intens, es troba sense rumb i sense forces. Apareix el dubte davant un futur incert i la sensació de buido i d'estar vivint una pel·lícula que no va amb un mateix, es fan molt presents.

La ruptura porta a la persona “abandonada” a qüestionar-se tot el viscut al costat de l'altra persona, a preguntar-se per cada detall, per cada paraula, per aquell gest o aquella sensació viscuda. Constantment la persona reviu moments, converses, escenes de la seva vida passada a la recerca de respostes o d'una explicació del que està succeint. En moltes ocasions, arriba a creure que ha fet alguna cosa malament, que hauria d'haver actuat d'una altra forma, envaint-li un sentiment de culpabilitat i justificant així, la decisió de l'altre.

L'autoestima de la persona “abandonada” queda tan tocada que la reconstrucció no és fàcil, passant per diferents fases, com en qualsevol altre dol davant una pèrdua, que s'aniran succeint en les setmanes o mesos posteriors a la ruptura:

• Davant un anunci de ruptura, la persona “abandonada” reacciona amb un sentiment d'incredulitat. No creu el que li està succeint i es sent desorientada. Les frases que més es repeteixen en consulta són “em sento com embotat” / “no sé on estic, ni què ha passat” / “m'ha caigut un gran pes al damunt”.  És una etapa que sol ser breu passada la desagradable sorpresa inicial.
• Davant la pèrdua de la parella i d'un futur en comú, la persona entra en una fase de pena. Té la sensació de què mai més tornarà a compartir, de què no tornarà a estimar o sentir-se estimada. Li envaeix la tristesa per tot ho perdut i la por davant un futur que no era el previst. La persona pot arribar a patir una depressió més o menys intensa i requerir ajuda professional.
• La persona té la necessitat de trobar sentit al que està passant. És la fase dels “i si…”, “si hagués…”, “si no hagués…”. La persona es qüestiona a si mateixa i les seves actuacions i decisions passades. Es culpa per no haver-se adonat abans de la situació o per no haver reaccionat a temps. La ràbia i la impotència pel que està succeint la porten a la cerca de culpables (una altra persona, treball, família, amics, problemes econòmics…). En aquesta fase s'intercalaran moments de pena amb moments de culpa.
• La persona, esgotada emocionalment després de les setmanes viscudes entre la culpa i la pena, comença a acceptar que la relació s’ha acabat. Necessitarà de temps per a allunyar-se d'aquests sentiments i arribar a voler reconstruir-se i validar-se com a persona.
• Poc a poc la persona entra en una reconstrucció activa de la seva vida. S'adona que no necessita a ningú i que vol i pot seguir cap endavant. Obrirà els ulls de nou cap a l'exterior, creant noves expectatives de futur i recuperant la confiança en si mateixa.
• Finalment, la persona es convenç que la seva vida té sentit, torna a ser protagonista de la mateixa i s'adona que la felicitat no depèn de tenir o no tenir parella. 

El pas per cadascuna d'aquestes fases dependrà de cada persona, no hi ha temps, ni formes estàndard d'afrontar-les. Si hi ha, per contra, diverses variables que afectaran el camí que faci cada persona com l'edat, el temps de durada de la relació, la intensitat d'aquesta, l'existència o no de fills, la personalitat de la persona, la dependència creada cap a l'altre, la capacitat de regular les pròpies emocions, les alternatives futures, la situació familiar, laboral i econòmica de la persona, la xarxa social que es tingui, etcètera.

El procés de dol o de reconstrucció després d'una ruptura és un procés de transició amb un objectiu final molt clar: tornar a confiar en un/a mateix/a, tornar a expressar sentiments i creure que un/a es mereix i, tindrà un futur.

Aquest procés la persona pot fer-lo per si sola. Però, de vegades, requerirà de l'ajuda d'un professional especialitzat.

 

 

 

Nadala 2018

LES CARICIES

Fer-se carícies és una de les formes més bàsiques de contacte humà que té importants implicacions emocionals i psicològiques. Les carícies són imprescindibles per qualsevol esser humà a qualsevol edat, pel seu desenvolupament i per gaudir d’un equilibri psíquic i físic. Les persones tenen la necessitat de ser tocades, reconegudes, valorades i validades i les carícies juguen un paper important en aquest reconeixement i en la formació de la personalitat.

Quan es parla de carícies la primera imatge que ve al cap és un contacte físic que es realitza amb la mà o els dits sobre la pell d’un altre persona o animal en senyal d’amor o afecte i que implica el reconeixement de la presencia de l’altre. Però una carícia també pot ser una mirada, una paraula, un elogi, un petó, un somriure, un estímul, una abraçada. A través de totes aquestes formes de carícia s’expressen sentiments cap als altres. Per tant, la carícia significa una proximitat amb l’altre alhora que possibilita que aquest doni una resposta, implicant un acte recíproc de donar i rebre.

Tots els mamífers acaricien les seves cries des del moment del naixement, donant-les seguretat i benestar i garantint així la seva supervivència. Hi ha estudis fets amb nens prematurs que demostren els efectes positius de les carícies i del fet de col•locar al nadó sobre el pit de la mare només néixer pel seu bon desenvolupament. Altres estudis parlen de nadons privats del contacte físic i de les conseqüències d’aquesta privació, com l’increment de les possibilitats de desenvolupar una malaltia mental en l’edat adulta. Les carícies tenen beneficis per la salut en general, perquè redueixen la tensió sanguínia i l’estrès, motiven a la persona que les rep i milloren l’estat d’ànim.

Hi ha diferències culturals pel que fa a tema de les carícies. En la nostra societat hi ha pocs intercanvis de carícies, els occidentals no són molt donats a expressar sentiments si no és amb aquelles persones més properes. A més hi ha persones a qui els hi costa donar carícies i altres que no saben rebre-les. La teràpia pot ser d’ajut per aquestes persones orientant-les i acompanyant-les per esbrinar i comprendre què els hi està passant.

Us animo a acariciar-vos, amb el tacte, amb les paraules, amb la mirada i a expressar els vostres sentiments als altres. Recordeu, donar i rebre.

Si voleu rebre carícies, comenceu per donar-les vosaltres. Us sorprendrà la resposta.

M. del Carme Rallo i Casanovas 

Nadala 2017

ORGASME SIMULTANI: Mite? Realitat? Somni?

Els mitjans de comunicació ens bombardegen amb escenes on els protagonistes gaudeixen simultàniament d’orgasmes apoteòsics. La literatura, la música ens parlen de relacions sexuals amb orgasmes a l’uníson. Per a moltes parelles l’orgasme simultani durant la penetració és converteix en l’objectiu principal de les relacions sexuals, identificant aquest orgasme amb la satisfacció plena, en estimar-se més, en estar més sincronitzats... Aquest mite del plaer simultani va néixer en el moment en que es va començar a reivindicar el paper de les dones en les relacions sexuals i a pensar que el major plaer es donava quan coincidien els dos orgasmes. No és un mite fals perquè és veritat que es poden donar a l’uníson l’orgasme de l’home i la dona, però no és cert que aquest orgasme sigui més satisfactori que qualsevol altre pràctica sexual.

El plaer simultani no és el més habitual, sols un 15% de les parelles l’aconsegueixen. Aquesta dificultat de sincronització és lògica perquè homes i dones tenen ritmes diferents d’excitació. L’home s’excita molt més ràpidament que la dona, per tant si es vol arribar a l’orgasme simultani o l’home s’haurà d’anar relaxant i frenant o la dona haurà de reduir el seu temps d’excitació. Aquest fet es veu augmentat perquè més d’un 75% de les dones no arriben a l’orgasme amb la penetració sinó hi ha estimulació al mateix temps del clítoris i per la duració de l’orgasme que en l’home és de 5 a 10 segons i en la dona de 15 a 20 segons. Amb totes aquestes variables, el més probable és que els orgasmes arribin en diferents moments.

Quan més es busca l’orgasme simultani, menys possibilitats d’arribar-hi, perquè l’ansietat que genera el fet de centrar tota l’atenció en aconseguir arribar al mateix temps a l’orgasme fa que la persona es converteixi en espectador i que no participi i gaudeixi del moment, generant insatisfacció, estrés, sensació de tenir relacions incompletes, frustració i disfuncions sexuals... entre d’altres.

La recerca d’aquest plaer simultani no s’ha de convertir en una obligació. A mida que la parella es vagi coneixent, hi hagi més compenetració, més confiança, més vinculació afectiva... podrà resultar més fàcil aconseguir-lo. Però l’orgasme que és el màxim moment de plaer, que implica deixar-se anar i descontrol, no succeirà si un esta pendent del que li passa a ell i al mateix temps esta pendent del que li passa a l’altre i intentant sincronitzar les sensacions i emocions d’ambdós.

És millor relaxar-se i gaudir de l’orgasme d’un i desprès del de l’altre, sense objectius. Algun cop us heu parat a mirar a la vostra parella quan arriba al màxim grau de plaer? Si us relaxeu, sense pressions, ni obligacions i us deixeu portar, gaudireu i fareu gaudir a l’altre. No oblideu però, que cadascú és responsable de la seva pròpia sexualitat i per tant dels seus propis orgasmes i del seu propi plaer.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Individual, Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

ESTILS DE COMUNICACIÓ HUMANA

En la comunicació humana es poden distingir tres tipus d'estils de comunicació:

• Passivitat: persones que eviten mostrar els seus sentiments o pensaments per por a ofendre als altres o a ser rebutjades. No defensen els seus drets, infravaloren les seves opinions i necessitats i donen un valor superior a les dels altres. No decideixen per si mateixes, si no en funció del que creuen que els demés volen o esperen d’ells, mostrant-se molt pendents de l’opinió dels altres. Són persones que respecten als demés però que no es respecten a sí mateixes, presentant una autoestima molt baixa. Per evitar conflictes prefereixen dir a tot que sí, encara que vagi en contra de les seves creences. Rarament reben rebuig per part dels altres, però de vegades, els altres se’n aprofiten, el que els hi crea ressentiment, irritació, es senten utilitzats i dèbils.
• Agressivitat: persones que es caracteritzen per la sobrevaloració de les seves opinions i creences, depreciant a les altres persones. Són persones que acaben sent considerades de difícil tracte, amb mal caràcter. La seva forma habitual de relacionar-se són les acusacions, les baralles i les amenaces. Són persones que no són trepitjades per la resta, però ningú vol tenir-les al costat un cop les coneixen. Tot i que moltes vegades són vistes com persones segures de sí mateixes, amb una autoestima alta, això no és així i darrera una persona amb un estil de comunicació agressiu normalment s’amaga una persona insegura i vulnerable que utilitza l’agressivitat com a defensa.
• Assertivitat: persones que fan valer els propis drets respectant els drets dels demés. La persona assertiva és capaç de manifestar i defensar un argument, postura o reclamació sense sotmetre’s a la voluntat dels altres, sense manipular, ni deixar-se manipular i des d'una actitud de confiança en sí mateixa, defensant els seus interessos i necessitats encara que contradiguin el que diuen o fan altres persones, o el que se suposa que és correcte. L’assertivitat és decisiva en la conservació i l’augment de l’autoestima de la persona.

Les persones es relaciones amb altres persones usant qualsevol d’aquests estils, però l’estil de conducta agressiu i el passiu generalment no serveixen per aconseguir allò que un desitja. Dels tres estils de conducta, l’assertiu és el més adequat perquè la persona s’expressa lliurement aconseguint els seus objectius.  La persona agressiva i la persona passiva poden desenvolupar un estil de comunicació assertiu a través d’un treball terapèutic que les ajudi a identificar els seus trets i a reduir el malestar que aquests els hi comporten, treballant l’autoestima, afirmant els propis drets respectant els dels altres, sense agredir ni sent agredit, i augmentant la capacitat de transmetre als altres les opinions, sentiments i creences pròpies sense sentir-se malament per fer-ho.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta individual, sexual i de parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

QUÈ ÉS L’AMOR?

Totes les persones ens enamorem en algun moment o altre de la nostre vida. Algunes moltes vegades, d’altres un sol cop, d’altres creuen que estan enamorades... L’amor ha portat de cap als éssers humans al llarg de tota la seva història. Facilita les relacions interpersonals i és un dels temes omnipresents en l’art, la literatura, la música, el cinema, les relacions humanes, etcètera.

És un fenomen que escapa a definicions senzilles, com es pot veure en algunes de les moltes que s’ha fet al llarg dels temps:

• “Estimar es trobar en la felicitat de l’altre la pròpia felicitat” (Gottfried Wilhelm).
• “El amor es un misterio. Todo en él son fenómenos a cual más inexplicable; todo en él es ilógico, todo en él es vaguedad y absurdo” (Gustavo Adolfo Bécquer).
• “El amor es la poesía de los sentidos” (Antonio Gala).
• “Amor es la pasión por la dicha del otro” (Cyrano de Bergerac).
• “Los hombres piensan que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse” (Gabriel García Márquez).
• “El Amor es el significado ultimado de todo lo que nos rodea. No es un simple sentimiento, es la verdad, es la alegría que está en el origen de toda creación” (Rabindranath Tagore).
• “El amor es un eterno insatisfecho” (José Ortega y Gasset).
•  “L’amor neix del record, viu de la intel·ligència i mor per oblit” (Ramón Llull)

Moltes definicions amb accepcions i connotacions diferents, però el que és evident és que l’amor és un tipus d’actitud especial amb forts components emocionals i conductuals. Es pot interpretar com un sentiment, relacionat amb l’afecte, resultant i productor d’emocions, experiències i actituds. En la majoria dels casos significa un gran afecte per alguna cosa que ocasiona felicitat i plaer a qui estima.

L’amor assumeix moltes formes: amor romàntic, amor sexual, amor filial, amor fraternal, amor propi, amistat, amor platònic, amor religiós, amor cap als animals...i com ja podem imaginar donat el gran numero de definicions que hi ha, no significa el mateix per a totes les persones. Tota aquesta diversitat fa que sigui molt complexa la seva definició i que la resposta a l’interrogant de l’inici d’aquest article sigui difícil.

Us heu preguntant algun cop què és l’amor per a vosaltres? Heu preguntat a les persones que us envolten? Si en algun moment ho feu, entrareu en un apassionant diàleg que us por descobrir moltes coses sobre el que és l’amor.

En el que sí que coincideixen moltes persones estudioses d’aquest tema, és en què les persones enamorades poden experimentar dos tipus d’amor:

• Amor romàntic o apassionament. És un estat en el que s’està completament absort en l’altre i desitjós d’ell. Es caracteritza per sentiments intensos de tendresa, alegria, ansietat, desig sexual i èxtasis què generalment van acompanyats d’una excitació fisiològica generalitzada (augment de la freqüència cardíaca, sudoració, enrojolament...). Aquest tipus d’amor es dóna al principi d’una relació, època en la que es passen per alt les errades o defectes de l’altre persona, sols veiem les coses bones i meravelloses que l’altre ens vol mostrar. En l’inici d’una relació s’eviten els conflictes i no es tenen en compte les consideracions lògiques i racionals. Molts de cops ens neguem allò que és evident. És un amor, molt sovint, passatger, perquè l’amor que es basa en la ignorància del caràcter de l‘altre està obligat a canviar quan hi ha més familiaritat, coneixement i confiança. Moltes parelles que decideixen fer un pas endavant mentre existeix l’amor romàntic, es senten desil·lusionades quan l’èxtasi dóna lloc a la rutina, al dia a dia, quan sorgeixen els primers conflictes i es comença a conèixer a l’altre tal com és. És en aquest moment quan moltes parelles, desil·lusionades, trenquen la seva relació.

• Amor de companyerisme. Es caracteritza per una afectivitat amistosa i un vincle profund basats en una amplia familiaritat amb la persona estimada. És un amor durador i en ell es dóna una tolerància pels punts dèbils de l’altre, un desig de vèncer les dificultats, de resoldre els conflictes de la relació i un compromís de ser constantment afable amb la parella. El sexe en una relació de companyerisme reflexa sentiments de familiaritat (coneixement de l’altre) i de confiança (saber el que complau a l’altre) motivant la experimentació, la comunicació i enfortint el vincle. Tot i que el sexe resulta menys excitant que en l’amor romàntic, aquí s’experimenta com més enriquidor, significatiu i profundament satisfactori.

La majoria de parelles comencen les relacions amb un període d’amor apassionat i sols després de trobar una base sòlida sobre la qual aixecar una relació duradora d’amor mutu passen a un amor de companyerisme.

Maria del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Teràpia individual, de Parella i Sexual

carme.psicoterapia@gmail.com

NOU ANY - NOUS PROPÒSITS

Comença un nou any i, com sempre, arriba acompanyat de nous propòsits, de nous objectius i metes. Per enèsima vegada hi ha qui es planteja deixar de fumar, aprimar- se, aprendre idiomes o parapent. Però, en poques setmanes molts d’aquests propòsits hauran quedat en un intent i pocs acabaran convertir-se en realitat. En molts casos apareixerà la frustració davant la impossibilitat de portar endavant allò proposat, fet que influirà en l’autoestima i en la confiança que la persona té en si mateixa perquè sentirà que no ha estat capaç d’aconseguir allò proposat.

Les causes del perquè els propòsits solen quedar oblidats fins el següent any tenen a veure en què es plantegen amb molta antelació i amb objectius poc realistes i poc concrets.

Mesos abans de cap d’any les persones ja donen voltes a allò què volen fer i s’intenten convèncer de què a partir del nou any ho aconseguiran. Molts d’aquests propòsits es plantegen com obligacions que tenen més a veure amb el mon en què vivim que amb desitjos de la pròpia persona. Quan s’apropa el moment i es comencen a valorar les dificultats, moltes persones retallen els propòsits per tal d’evitar la frustració i l’angoixa que el no compliment dels mateixos els hi pot comportar. I any rere any es plantegen els mateixos propòsits sense arribar a aconseguir-los.

El més adequat per no arribar a aquest punt és plantejar on es vol arribar i com aconseguir-ho. El millor és formular propòsits propis, realistes, la consecució dels quals depengui únicament de la persona. Serà important marcar el què, el com i el quan. Anar fent petites passes per aconseguir els objectius farà que la persona guanyi confiança en si mateixa i que estigui motivada per seguir endavant. No deixar-ho corre al primer entrebanc, prendre’s el temps que calgui, reflexionar, valorar la situació, replantejar nous objectius i el camí a seguir... són premisses que poden portar al compliment del propòsit plantejat.

Així que ja sabeu, l’elecció dels propòsits i del camí a seguir per aconseguir-los és única i exclusivament vostre. Desitjar-vos sort amb els vostres propòsits i un bon any 2017.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Individual, Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

Nadala 2016

ÀGAPE / COMPROMÍS

L’àgape fa referència a la decisió conscient d’estimar a l’altre i al compromís autèntic de mantenir una relació  al llarg del temps, de formar una família, tot i les dificultats que puguin sorgir. És l’amor desinteressat, sublim, que es dóna sense esperar res a canvi.

És un amor que passa del “jo vull eròtic” de l’Eros i del “tu i jo amistós” de la Philia, a estar totalment centrat en l’altre, en el “tu” en primera persona, en la recerca del bé de l’altre. Així:

“Ja no sóc jo (Eros), ni nosaltres (Philia), ara ets tu en primera persona (Àgape)”.

Es tracta de comprendre, d’ajudar, d’acompanyar a la persona estimada quan ho necessita, de forma altruista i incondicional. Formen part d’aquest amor, la tendresa, la dolçor, la delicadesa, la compassió...  En ocasions l’Àgape es manté i desapareixen Eros i Philia, es tracta de parelles en les què la passió i la intimitat s’han perdut però que segueixen juntes perquè tenen fills o perquè depenen econòmicament un de l’altre, o per por al que diran o a quedar-se sols, o per comoditat.

L’amor complert i saludable requereix dels tres components de l’amor (Eros-Passió, Philia-Intimitat i Àgape-Compromís), de forma que cada component s’activi quan la situació ho requereixi i que cap d’ells es trobi per sota del nivell que la parella cregui adient. Generalment, als inicis d’una relació hi haurà un predomini de l’Eros i intimitat i compromís s’aniran consolidant amb el temps. Després, depenent de com siguin les persones, del temps que dura la relació, de les necessitats de cadascú, de la història viscuda... hi haurà diferents tipus de parella on predominarà un component o un altre. La carència d’un dels tres elements portarà al sofriment. En aquest cas es recomanable la teràpia de parella per tal que les persones siguin conscients de com funciona la seva parella, quin component hi predomina i puguin reconèixer en si mateixes i en l’altre allò que desitgen i els hi agrada, augmentant la comunicació i buscant punts d’acord.  

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Individual, Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

PHILIA / INTIMITAT

L'amor pasional de l’Eros (veure post del 18-04-16) donarà pas a un espai d’intimitat o Philia, en la parella, que afavorirà el coneixement, la comprensió, la convivència, la confiança, la seguretat i el negociar projectes de vida conjunts. La Philia no exclou a l’Eros, però el torna més seré. Tots dos, però, seran necessaris per arribar a un vincle estable.

La Philia és l’amor amistós i empàtic, un sentiment de proximitat (sentir-se acompanyat), un vincle especial d’unió afectiva que es crea quan una parella comparteix els seus sentiments i pensaments més íntims. És un amor que comparteix ideals i valors. És confiar un amb l’altre i saber que tots dos tenen els mateixos interessos i objectius en la relació. En la Philia es desitja el benestar de l’altre, donant pas a un vincle afectiu on predomina el reconeixement i l’acceptació de l’altre, la complicitat, el respecte, l’interès per allò que fa i/o li agrada, la comunicació i el recolzament mutu. És la capacitat d’emocionar-se per les mateixes coses i el desig d’emocionar-se junts. La Philia implica compartir activitats, manifestar sentiments positius i conductes afectuoses envers l’altre. És un procés psicològic continu de recepció i d’entrega amb la persona que s’estima. Consisteix en la recerca de la felicitat dels dos membres de la parella de forma conjunta però sense oblidar que hi ha d’haver un equilibri entre la intimitat de la relació i l’autonomia personal de cada membre.

Mentre l’Eros decau i reneix al llarg dels anys, la Philia anirà creixent com a conseqüència de la convivència  i de l’augment de la reciprocitat entre els membres de la parella, de les emocions compartides i d’uns objectius i aficions comuns. El pas d’Eros a Philia, per moltes parelles, és un moment de crisis que pot desencadenar una  ruptura. La falta de Philia, o la dificultat per generar-la, desencadena en la parella malestar, decepció, lluites internes de poder, etcètera... convertint-se en una de les carències que dóna lloc molt freqüentment a la sol·licitud de teràpia de parella per falta de comunicació, avorriment, falta d’enteniment, de objectius comuns... o, fins i tot, problemes d’ansietat en molts casos.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Individual, Sexual i de Parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

L’ESTIU, ÈPOCA DE CRISIS PER A MOLTES PARELLES

L’estiu és l’època de l’any per relaxar-se, per gaudir de l’oci i per compartir temps amb la parella. Però per a moltes parelles l’estiu es torna negatiu i s’agreugen els conflictes existents entre els membres de la mateixa. Els experts assenyalen que a la tornada de vacances s’incrementen el nombre de divorcis i de parelles que busquen ajut terapèutic.

El motiu principal d’aquest increment és que les parelles conviuen a l’estiu moltes més hores que durant els mesos de treball, posant a prova la seva capacitat de comunicació i de resoldre conflictes. Els canvis d’horaris, l’augment d’hores de convivència junts, amb els fills o amb altres familiars, la tensió dels viatges, l’economia, les expectatives posades en les vacances que no sempre s’acompleixen o que poden no coincidir amb les expectatives de la parella... poden acabar sent font de baralles i discussions, augmentant la tensió i fent que els conflictes que puguin haver en la parella es facin més evidents i intensos.

Normalment en les parelles que es comuniquen, que comparteixen activitats i espais durant tot l’any, però alhora tenen activitats i espais propis, que negocien, que parlen, que discuteixen arribant a acords.... l’augment de temps en parella els serà beneficiós perquè podran seguir amb la mateixa dinàmica de la resta de l’any i gaudir de l’augment de les hores compartides amb l’altre que suposa l’estiu. Per contra si normalment la parella ja no s’entén, si es baralla contínuament, si no es comparteixen activitats, ni aficions... en arribar les vacances la mala relació es potenciarà més. 

Un altre motiu és que algunes parelles en conflicte, abans de divorciar-se, decideixen donar-se una darrera oportunitat. L’època escollida per a fer-ho sol ser l’estiu perquè es pensa que al estar més temps junts es podrà parlar, arreglar conflictes  i reflexionar sobre el futur de la relació. Durant les vacances la parella pot descobrir que encara s’estima i resoldre els seus conflictes o, pel contrari, l’augment de les hores compartides pot aguditzar els mateixos i la parella se’n adonarà que la relació ja no es pot salvar.

Per gaudir de l’estiu i que aquest sigui beneficiós per la parella, els membres de la mateixa han de comunicar-se i consensuar què volen fer durant l’estiu. Han d’organitzar activitats junts, però també mantenir espais propis. Alhora han de buscar espais i moments per estar sols, com a parella. No poden oblidar que a més de ser pares, germans, fills... són parella i necessiten fer activitats sols, sense tenir la sensació de deixar als fills o resta de família de costat. El gaudir del temps de parella influirà positivament en la resta de relacions. La parella ha de trobar un equilibri que deixi en els dos membres la sensació d’haver gaudit de l’estiu i de les vacances.

Per tant, ja sabeu: comunicació, consens i buscar moments per estar sols. Bones vacances a tots!!!!

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Individual, Sexual i de Parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

L'ORGASME FEMENÍ

L’orgasme femení ha estat oblidat durant segles perquè no era un element necessari per la procreació de l’especie. Per contra, l’orgasme masculí s’ha considerat indispensable perquè ha estat associat a l’ejaculació, tot i que orgasme i ejaculació en l'home no tenen perquè donar-se en el mateix moment. El cert és què el cos femení està preparat i disposat per tenir orgasmes. Hi ha diverses teories que intenten donar una explicació a l’orgasme femení, com les que postulen què el plaer femení afavoreix l’aparellament, la cura de la descendència o la fidelitat a la parella perquè la satisfacció que produeix, convida a repetir.  O les que parlen de què la funció de l’orgasme femení consisteix en retenir l’esperma en l’interior de la vagina per afavorir la concepció. En podem trobar moltes més, però el per què de l’orgasme femení segueix essent avui en dia una incògnita.

Fins fa poc es parlava de dos tipus d’orgasme femení, el vaginal i el clitorià. Les investigacions actuals parlen d’un sols tipus d’orgasme com a culminació de l’excitació sexual i evidencien que no és una qüestió sols física, sinó que també hi intervé el cervell com a òrgan responsable del plaer. Un altre qüestió és la via per la qual s’arriba a aquest orgasme, que pot ser l’estimulació del clítoris, la penetració, l’estimulació dels mugrons... per tant hi ha un sols tipus d’orgasme femení i diferents vies per arribar-hi.

Hi ha algunes dades que cal tenir en compte:

• Sols un 25% de les dones experimenten un orgasme en totes i cada una de les seves relacions sexuals.
• Un 70-80% de les dones no tenen orgasmes durant la penetració si no hi ha una estimulació directa o indirecta del clítoris, al mateix temps.  Destacar què el clítoris és un òrgan amb infinitat de terminacions nervioses, més de 8.000, que no té cap altre funció que donar plaer, mentre que la vagina sols és sensible en el seu terç més extern, no té terminacions nervioses en el seu interior i la seva funció és reproductiva.
• Per arribar a l’orgasme ha de donar-se un elevat nivell d’excitació mental i/o física.
• L'orgasme femení no es dóna de la amteixa manera, ni en la mateixa intensitat  en totes les dones, ni en una mateixa dona en diferents ocasions. Les dones poden tenir orgasmes explosius (5%), sostinguts (5%), ser multiorgasmiques (50%) o no arribar a tenir orgasme (40%). 
• Hi ha moltes dones que senten desig i excitació sexual, però no arriben a l’orgasme o no el saben reconèixer. L’educació rebuda i el desconeixement del propi cos i sexualitat en poden ser les causes.
• El percentatge de dones que arriben a l’orgasme augmenta amb l’edat, perquè la dona es coneix més i sap allò que la satisfà.
• Després dels 50 la intensitat dels orgasmes disminueix, però no desapareix la capacitat de tenir-ne. 
• Durant l’orgasme s’alliberen endorfines que són analgèsics naturals del propi cos, per això es diu que tenir relacions durant la menstruació alleugereix els dolors menstruals. També augmenta l’oxitocina, l’anomenada hormona de l’amor, que promou l’estat de relaxació i satisfacció posterior a l’orgasme.

No hi ha patrons, cada dona és com és i ha de gaudir del que té. Cada dona ha d’esbrinar que és el que la satisfà, conèixer el seu cos, les seves zones erògenes i aprendre a donar-se plaer i així, si vol, poder comunicar-ho a la seva parella. En una paraula, cada dona ha de responsabilitzar-se de la seva sexualitat i del seu plaer. 

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga, Terapeuta Individual, Sexual i de Parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

SER RESPONSABLE DE LA PRÒPIA SEXUALITAT

Per poder gaudir de la sexualitat és primordial que cada persona, home o dona, conegui el seu cos, que descobreixi quines són les seves zones més erògenes, que investigui com respon cada racó de seu cos a les carícies, als petons, a una suau pressió... què és allò que desperta les seves sensacions, el seu desig, la seva excitació, què li produeix més plaer. En definitiva, què és allò que li agrada i allò que no.

Si una persona desconeix com és el seu cos i com respon aquest quan està sent estimulat, no podrà transmetre mai a la seva parella que és allò que li agrada o què és allò que no li agrada, i per tant la seva parella no ho podrà saber. La comunicació amb l’altre membre de la parella és fonamental pel que fa a la sexualitat, perquè aquest no és un endeví, no te una bola de vidre, ni ha nascut amb un manual a sota el braç. El mite de què els homes sempre saben el que han de fer és totalment fals. Els homes igual que les dones han de descobrir el seu cos i el de la seva parella i, insisteixo, la comunicació és bàsica, així com el coneixement previ del propi cos.

Puntualitzar que cada persona és un món i no tothom s’excita de la mateixa manera, ni a tothom li agraden les mateixes coses. Allò que agrada o dóna plaer a una persona no ha de ser, necessariament, el que doni plaer a un altre. Els membres de la parella ha de ser capaços de dir-se un a l’altre què volen, com, quan... quanta més comunicació hi hagi, entre els dos, més satisfactòria serà la seva relació.

Per descobrir-te a tu mateix, busca un espai on relaxar-te, posa música suau de fons, acomoda’t, tanca els ulls, pensa en una imatge que et relaxi, escolta la música i comença a recorre el teu cos, cada racó per petit que sigui, amb les mans o amb la imaginació i... escolta’t, donat permís per sentir i ves prenent nota de les teves zones més erògenes, després pots compartir-les amb la teva parella. També podeu realitzar l’exercici els dos junts, primer un recorre el cos de l’altre i després a l’inrevés, el que és acariciat es concentrarà amb les seves sensacions i pot anar dient al seu company que és allò que li agrada o i allò que no, l’altre estarà molt atent a la resposta de la parella quan vagi recorrent el seu cos. En ambdós casos sense presa, tranquil·lament, observant-vos, escoltant-vos, sentint-vos... es tracta de descobrir-vos un a l’altre. En parella podeu fer un pas més enllà i recorre el cos de l’altre amb petons, carícies, masturbar-se mútuament o practicar sexe oral amb l’objectiu de centrar-vos en les vostres sensacions i anar descobrint que és allò que us satisfà sexualment.

I recorda, si no et coneixes a tu mateix / mateixa difícilment podràs gaudir de la teva sexualitat. Tu decideixes si vols ser responsable de la teva sexualitat o no.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Individual, Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

EROS / PASSIÓ: desig intens d’estar amb l’altre persona

La teoria triangular de l’amor del psicòleg R. Sternberg  parla de tres components pel que fa a l’amor: eros, philia i àgape. Avui veurem el primer d’aquests components.

EROS o PASSIÓ és l’activació neurofisiològica i/o emocional que porta a l’enamorament, a l’atracció física i a la interacció sexual. Creix ràpidament en resposta als estímuls que desencadenen l’atracció, l’activació i l’excitació, arribant a un nivell màxim, per després anar cedint poc a poc. La seva duració, entre tres mesos i dos anys, va lligada al procés catabòlic que acompanya a aquesta activació. Quan una persona s’enamora es desencadenen en ella una sèrie de sentiments, sensacions, actituds i emocions (perdre la gana, la son, estar a la lluna...) que són producte de l’augment d’unes substàncies químiques del cervell, anomenades neurotransmissors, que són les responsables de la comunicació entre les cèl·lules cerebrals. Aquestes substàncies són similars en la seva composició a les amfetamines, produint efectes similars com eufòria, atordiment,  excitació, felicitat... Per desgràcia el nostre cos desenvolupa una tolerància a aquestes substàncies, com ho faria amb les amfetamines, i és incapaç de mantenir una demanda cada cop més elevada de les mateixes per poder seguir produint aquests efectes. És per això que aquestes sensacions, sentiments, actituds i emocions de l’inici d’una relació disminueixen amb el temps, donant explicació així a la fugacitat de l’amor romàntic  i de la passió. Dóna força a aquesta explicació de la similitud del funcionament de l’amor romàntic amb el consum d’amfetamines el fet què la ansietat, la desesperació i el dolor que segueixen a una ruptura amorosa  són similars als que experimenta un addicte a les amfetamines durant l’abstinència de les mateixes.

En EROS es dóna:

• una idealització de l’altre i de la relació, només es veu allò positiu de l’altre, no hi ha defectes, tot és perfecte i meravellós... l’amor ens portarà a la felicitat.
• una projecció narcisista: la persona està centrada en si mateixa, es dóna per absorbir a l’altre. Hi ha una percepció d’una carència en si mateixa quan descobreix una riquesa en l’altre, que es vist com un objecte de desig.
• una relació possessiva, l’altre és meu (experiència fusional).

EROS es dóna en els inicis de la relació amorosa, però no és exclusiu d’aquest moment, podent donar-se en qualsevol altre moment.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga, Terapeuta Individual, Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

SEXUALITAT I MENOPAUSA

En la menopausa estan presents totes les fases de la resposta sexual, però amb una intensitat menor. Podem observar canvis en:

-      Fase d’excitació: Hi ha una excitació més lenta i menys intensa. El descens d’estrògens provoca canvis en els genitals i una menor lubricació pel que es fa necessari un major temps d’estimulació. Molts estudis han demostrat que si la dona ha gaudit d’una sexualitat satisfactòria abans de la menopausa i la segueix mantenint després, aconsegueix una bona lubricació vaginal (la pròpia activitat optimitza la circulació vaginal). Els canvis que es produeixen en els pits i pell durant aquesta fase seran menys evidents.

-      Fase estacionària: Els canvis dels genitals en aquesta seran més lents i menys intensos.

-      Fase d’orgasme: S’observa una major dificultat per arribar a l’orgasme i menor número i intensitat de les contraccions orgàsmiques com a conseqüència d’una pèrdua del to muscular del sol pelvià.

-      Fase de resolució: La tornada a l’estat normal és més ràpida, segurament deguda a la disminució de la vasocongestió de la pelvis durant l’excitació.

Tot i aquests canvis, es constata que una vida sexualment activa ajudarà a mantenir la salut vaginal i que l’arribada de la menopausa no comporta el final de la sexualitat. Perquè:

-      la sexualitat és una capacitat inherent al ser humà que s'adequa al moment evolutiu i a les circumstàncies específiques de cada persona.  El cos humà està preparat per sentir plaer i per fer-ne sentir independentment de la edat i el sexe. Arribar a la menopausa no implica deixar de sentir desig i plaer, ni la incapacitat per a oferir-ne. És important no posar-se límits.

-      És cert que els canvis i símptomes que genera la menopausa en l’organisme afecten a la vida sexual i que la forma de viure’ls incidirà directament en el desig sexual de la dona, però aquests sols han de ser impediments temporals, mai definitius, donat que molts d’ells tenen remei canviant lleugerament d’hàbits.

-      Mantenir-se sexualment activa, beneficia la lubricació de la vagina, l’enfortiment de la musculatura, la intensitat dels orgasmes, la relació de parella i la salut en general. Quan més sexe hi ha, més ganes es tenen de tenir-ne.

-      El cervell és el principal òrgan sexual. Pensar en el sexe o tenir fantasies sexuals contribuirà a que no es perdi el interès per practicar-lo. Utilitzar la imaginació.

-      La penetració no és l’única font de plaer sexual. Hi ha moltes formes de donar i aconseguir plaer, amb o sense parella: massatges, sexe oral, masturbació, literatura eròtica, pel·lícules, un bany relaxant... Recordar que sexe no és igual a penetració i que el cos està replet de zones erògenes capaces de donar plaer.

-      Moltes dones gaudeixen més intensament de la seva sexualitat al arribar a la menopausa perquè poden gaudir d’una sexualitat madura i satisfactòria sense les preocupacions que fins ara tenien com la por a un possible embaràs, a provar coses noves o la poca experiència...  No reprimir-se, deixar-se portar.

-      Els canvis experimentats per l’home en aquest període faran que el seu l’impuls sexual ja no sigui tant urgent i, fent ús dels coneixements adquirits, el dos membres de la parella poden dedicar temps al plaer mutu, i a expressar-se l’afecte i el desig que senten un per l’altre, el que comportarà una major excitació i lubricació i per tant una millora de les relacions sexuals. No tenir presa, dedicar temps al sexe.

-      Comunicar-se amb la parella, fer servir la imaginació i la creativitat,  innovar, provar noves coses, preparar trobades sexuals, anar de compres a un sex-shop... Una vida sexualment activa ajudarà a mantenir la salut sexual i millorarà la relació de parella.

Si amb tot la pèrdua de l’interès sexual després de la menopausa es manté pot ser deguda a problemes individuals, sexuals o de parella previs i s’ha de buscar l’arrel del problema. En aquests casos és recomanable posar-se en contacte amb algun especialista.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Teràpia Individual, Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

FACTORS QUE INTERVENEN EN LA SEXUALITAT DURANT LA MENOPAUSA

La menopausa coincideix amb diversos factors psicològics, biològics i interpersonals que estan  influenciats per l’entorn social i emocional de cada dona. Aquests factors incidiran en la seva qualitat de vida, en com ella se senti i en la forma en que visqui la seva sexualitat.

La dona en aquesta època es troba en un moment de canvis físics i psíquics (factors psicològics). El tipus de feina (que li agradi i ompli o no), el tipus de vida (si és molt estressant o no), l’absència d’un projecte diferent al de ser mare, el context social, la cultura, altres activitats... influiran en com viu l’arribada de la menopausa cada dona. A nivell simbòlic, la menopausa amb la pèrdua de la capacitat reproductiva pot ser considerada com el final de la feminitat. Aquest fet sumat a l’envelliment i al canvi corporal degut al dèficit hormonal produirà una sensació de pèrdua de bellesa en moltes dones.

Al natural procés d’envelliment que pateix cada dona, hi ha que afegir la disminució hormonal que es dóna durant la menopausa (factors biològics). Durant la perimenopausa hi hauran tant símptomes d’excés d’estrògens (tensió mamaria, sagnat irregular, retenció de líquids, irritabilitat, cefalees...) com de la seva disminució (sufocacions o fogots, decaïment i símptomes del tracte urinari). Més tard, els efectes de la disminució dels estrògens donen lloc a sufocacions, sudoracions i a sequedat vaginal. Al mateix temps, el dèficit d’andrògens facilitarà la pèrdua del desig sexual i la disminució de les fantasies sexuals, de la intensitat de l’orgasme, i de la sensibilitat en els mugrons i clítoris. Aquest dèficit també serà el causant d’una pèrdua de to muscular en el sol pelvià, de l’aparició de la sensació de fatiga persistent, de la caiguda del pel del pubis i del descens del sentiment de benestar.

La relació amb la parella (hi ha o no atracció, hi ha o no passió, hi ha o no comunicació, es manté o no l’activitat eròtica...), la situació familiar (fills a casa o han marxat, cura de persones grans), la feina (dificultats laborals o econòmiques...) i les relacions socials, tots ells factors interpersonals, tindran molt a veure en com la dona afrontarà aquest període de la  seva vida. Perquè no tot és negatiu en aquesta època, la pèrdua de la por a un embaràs, la majoria d’edat dels fills, la disminució del treball a casa amb la marxa dels fills, el tenir projectes laborals o activitats de temps de lleure, una bona xarxa social... facilitaran el poder gaudir més de l’oci, de la parella i una nova forma de viure la sexualitat.

Dependrà de cada dona i de com visqui la seva vida, el que aquests factors incideixin més o menys en  ella i en la seva sexualitat, i per tant, en el seu grau de benestar i satisfacció sexual en aquest període.

Davant de qualsevol dubte en aquesta etapa és aconsellable dirigir-se a un terapeuta sexual que podrà aconsellar que és allò més adequat en cada moment.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Individual, Sexual i de Parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

Bones festes i pròsper any 2016

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

La violència de gènere es defineix com la violència física, psicològica i/o sexual que s’exerceix contra les dones pel fet de ser dones i, per extensió, als valors tradicionalment associats al gènere femení. Representa un problema social greu que reflecteix les relacions de poder històricament desiguals entre homes i dones. És un obstacle per la igualtat perquè impedeix que les dones gaudeixin dels seus drets i llibertats fonamentals. Afecta a dones de qualsevol condició, classe social, edat, raça, cultura, nivell de formació...  tot i què generalment són dones que poden tenir una vida professional molt rica, d’èxit, però que tenen una relació de parella problemàtica.

El maltractament segueix un cicle típic que s’ha anomenat CICLE DE LA VIOLÈNCIA (L. Walker).

• Acumulació de la tensió: creació d’un context abusiu per part de l’agressor que aïlla social i emocionalment a la víctima. Hi ha una sobrevaloració de l’agressor i una infravaloració de la víctima, amb un control mental i maneig dels seus sentiments, afectivitat i culpabilitat i una manipulació de la comunicació, del pensament i de la interdependència. L’agressor cada cop està més distant i enfadat i inicia la violència verbal. La dona intenta fer tot el possible per esmorteir la tensió i que la seva parella no descarregui la violència en contra d’ella, creu falsament que pot evitar-la, com si depengués del que ella fa, tal com ell li fa creure. Ella nega la situació, té sentiments de culpabilitat i por, fet que disminueix la seva capacitat per respondre, tornant-se submisa i passiva i cedint a totes les demandes, creu que faci el que faci no obtindrà una resposta positiva ni canviarà el futur.
• Explosió: moment en que es produeix una agressió violenta com a  conseqüència de la tensió acumulada i com a càstig quan la dona no ha fet allò que l’agressor vol imposar. Ell té el poder i ella se sent impotent, indefensa, arribant a negar la violència, hipervigilant a nous atacs i amb una actitud de ser més afectuosa, comprensiva per tal d’evitar-los.
• Lluna de mel o fase de manipulació afectiva: davant la possible pèrdua de la dona l’agressor se sent culpable i canvia d’actitud, la intenció és minimitzar l’agressió i recuperar la confiança de la dona. Mostrarà una actitud de justificació de l’agressió o de penediment. Això portarà a un ressorgiment de la relació, generalment perquè la dona vol creure que l’agressió no es tornarà repetir. A mida que avança la relació i es va repetint el cicle de la violència,  aquesta fase s’anirà escurçant i arriba un moment en que es pot parlar de tensió-explosió-tensió...  

La repetició continuada d’aquest cicle provoca un desgast emocional en la dona que la va debilitant per poder enfrontar la situació i la fa més vulnerable a les futures agressions, de manera que cada vegada li és més difícil sortir del cercle (indefensió).

A teràpia es treballa amb els membres de la parella per separat per tal que cadascú faci un procés individual per arribar a entendre què li passa en la seva relació. El principal objectiu de la intervenció és que la dona no es deixi intimidar, que sigui més assertiva, que pugui posar límits a la violència, que vegi que guanya en autonomia, en espai propi i que aprengui a posicionar-se davant la seva parella de forma que siguin respectats els seus drets i la seva llibertat com a persona.

M. del Carme rallo i Casanovas

Terapeuta Individual, Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com