BONES FESTES

ELS BENEFICIS DE L’AUTOESTIMULACIÓ

La autoestimulació o masturbació és considera una pràctica normal i beneficiosa per la salut de la persona perquè:

• Incrementa la capacitat d’explorar i aprendre del propi erotisme.
• Permet a la persona conèixer la seva resposta sexual, saber què li agrada, què no, com i quan, experimentant plaer i gaudint de la pròpia excitació.
• És una via de creixement i coneixement personal: té efectes positius en el desenvolupament físic, psicosexual, cognitiu, emocional, amorós i social de la persona.
• Augmenta el desig, la capacitat de tenir orgasmes i afavoreix les fantasies sexuals.
• Permet alliberar tensions sexuals, fisiològiques i psicològiques produint una sensació de benestar i millorant la son.
• Enforteix la musculatura pelviana i augmenta l’ irrigació sanguínia de la vagina i el penis, el que comportarà una millor lubricació en les dones i un millor funcionament dels reflexes d’erecció i ejaculació en els homes.
• Disminueix  la tensió i els dolors de la menstruació perquè l’orgasme descongestiona la zona pelviana.
• Millora el funcionament del sistema immune en els homes i construeix una resistència contra la infecció de la pròstata.
• És un bon exercici físic al requerir de moviments i esforç físic.
• En l’adolescència permet un aprenentatge de la resposta sexual menys ansiós i menys frustrador que si aquest aprenentatge es fa amb un altre persona i permet expressar el desig a través de la fantasia molt abans de tenir relacions reals.
• Potencia el retard ejaculatori en l’home o ajuda a afavorir-lo.
• Permet aprendre a donar respostes sexuals sense la pressió i l’ansietat que suposa el tenir al davant una parella. El context amb la parella és molt més demandant.
• Evita les demandes exigents, la insatisfacció i la discrepància en quant a la freqüència de les relacions sexuals en la parella. En la majoria de parelles la freqüència en la que els seus membres desitgen tenir relacions, no coincideix. Aquest fet pot comportar greus problemes perquè o bé un dels membres accedirà a tenir relacions no desitjades o bé l’altre membre es sentirà insatisfet.  Això no succeeix en les parelles que tenen integrada la masturbació com una pràctica més dins del seu repertori. Però els dos membres de la parella han de tenir clar que la pràctica masturbatoria no significa una traïció cap a l’altre, ni una pèrdua d’afecte o de desig.
• Practicada en parella augmenta la qualitat de les relacions de parella afavorint el coneixement del cos de l’altre i d’allò que li agrada o no. Al mateix temps augmenta la complicitat entre els membres de la parella i permet arribar a l’orgasme sense necessitat de penetració.
• En teràpia sexual s’utilitza com a mesura terapèutica per les persones que presenten disfuncions sexuals com l’ejaculació precoç o l’anorgasmia, entre d’altres.

Remarcar que, com qualsevol altre pràctica sexual, l’autoestimulació incrementa el desig de tenir sexe i què quan més es practica, més ganes i més desig es té.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga, Teràpia Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

L’AUTOESTIMULACIÓ

L’autoestimulació o masturbació és una conducta sexual molt freqüent en homes i dones que es defineix com “tota forma d’auto plaer sexual obtingut mitjançant qualsevol tipus d’estimulació física directa” (Masters, Johnson y Kolodny, 1982). Aquesta conducta no és exclusiva de l’esser humà i molts altres mamífers com dofins, primats, gossos, gats... la posen en pràctica. La finalitat d’aquesta conducta és l’obtenció de plaer sexual amb independència de si s’arriba o no a l’orgasme, tot i que la majoria de vegades aquest és l’objectiu.

Al llarg dels segles moltes cultures i especialment la religió cristiana, han considerat que la masturbació era perjudicial i amoral i per evitar la seva pràctica s’ha recorregut a la por respecte les possibles conseqüències de la mateixa arribant a dir que podia causar impotència, malalties mentals, esterilitat, homosexualitat, epilèpsia, caiguda del cabell i de les dents, ceguera.... Aquests antecedents han portat a l’existència de creences errònies o mites, encara molt vigents en la nostre societat, que afirmen que la masturbació:

• Causa tot tipus de malalties.
• Té un efecte negatiu sobre la resposta sexual de la persona adulta.
• És típica de la immaduresa, de la infantesa, de la solteria... per tant el desig de masturbar-se ha de desaparèixer quan es forma una parella.
• És una substitució del coit.
• Els orgasmes amb la masturbació són inferiors als de la pràctica coital.
• Sols es masturba la gent solitària, aïllada o inadequada.
• La masturbació és una pràctica per fer sol, no per compartir.
• Els homes es masturben, però les dones no senten desig de fer-ho o no ho necessiten i les que es masturben són vicioses o estan malaltes. 

Avui en dia els estudis demostren que la masturbació és la pràctica sexual més utilitzada i es considerada una pràctica normal i beneficiosa per la salut de la persona a qualsevol edat, assenyalant que els nois comencen a masturbar-se cap als 13 i les noies cap als 15 anys,  que el percentatge d’homes que es masturba és d’un 90% enfront un 60% de dones i que la freqüència és més alta en els homes, quasi el doble que les dones.

Pel que fa a les formes de masturbació les dones solen tenir més imaginació que els homes i utilitzen gran varietat de tècniques. Els homes són més homogenis i presenten poques variacions respecte de la tècnica utilitzada. Amb tot no existeix una forma única, ni correcta, ni una freqüència recomanable, ni és una pràctica obligada per a tothom.

Cada persona ha de descobrir què és el que li agrada, què no li agrada, com, quan i de quina forma.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

LA RESPOSTA SEXUAL HUMANA

S’anomena resposta sexual a aquells canvis anatòmics i fisiològics que es donen en un individu com a resposta a una estimulació sexual efectiva. La resposta sexual humana segueix una seqüència de respostes fisiològiques (genitals o extragenitals) i emocionals (cada persona les viu en funció de les seves experiències, vivències i aprenentatges) que es donen en quasi totes les persones, solen ser predicibles i requereixen d’inductors de sensacions i sentiments sexuals (olor, tacte, oïda, gust, fantasies...).

-      Ellis (1906) va fer la primera descripció del que era la resposta sexual proposant l’existència de dues fases a les que va anomenar tumescència referint-se a l’acumulació de l’energia sexual i detumescència referint-se a la alliberació de la mateixa.

-      Reich (1912) afegeix dues fases, el control voluntari de l’excitació i les contraccions involuntàries pròpies de l’orgasme.

-      Masters i Jonhson (1966) van descriure quatre patrons en la resposta sexual d’homes i dones, dividint-la en:

-      Fase d’excitació: conjunt de reaccions vasocongestives de l’àrea genital, miotonia (tensió muscular creixent que es dóna a tot el cos), augment del ritme cardíac i augment de la pressió sanguínia  com a resultat de l’estimulació sexual. La resposta final serà la lubricació vaginal en les dones i l’erecció en els homes.

-      Fase estacionaria: és una fase de transició que consolida l’excitació. El ritme cardíac i la pressió sanguínia segueixen augmentant, la respiració s’accelera i la irrigació sanguínia i la coloració dels genitals es fan més evidents. Poden donar-se contraccions involuntàries de la cara, coll o peus per la tensió muscular.

-      Fase d’orgasme:  És la fase més breu de la resposta sexual i consisteix en una sèrie de contraccions musculars involuntaries de caràcter subjectiu. És el punt màxim de pressió sanguínia, ritme cardíac i respiració. La  resposta final serà una experiència de plaer i l’alliberació de tensió muscular.

-      Fase de resolució: disminució de les respostes fisiològiques pròpies del sexe i retorn a l’estat de no excitació, procés que pot donar-se de forma molt lenta. La resposta final serà una experiència de relaxació i repòs.

-  Kaplan (1979) va afegir al model anterior el desig com a primera fase i va eliminar la fase estacionaria.

-      Scnarch (1991) va assenyalar que el desig estaria present en totes les altres fases.

-      Carrobles i Sanz (1991) van incloure la valoració de la resposta sexual al final de totes les fases. Aquesta valoració té a veure amb la satisfacció o no de l’experiència sexual.

-     Wipple y McGreer (1997) van apuntar que la dona pot experimentar excitació sexual, orgasme i satisfacció sense desig sexual o experimentar desig, excitació i satisfacció sense orgasme.

-      Basson (2000) parla de dos models de sexualitat o de dos tipus de desig:

-      un model tradicional lineal pels homes i aquelles dones enamorades des de fa poc temps en el qual el desig és previ a l’excitació.

-       un segon model circular per dones, amb parella des de fa més de temps, que comencen les relacions sense que existeixi desig i que s’activen després d’un procés d’intimitat i on el desig seria posterior a l’excitació.

Tot i que molts autors destaquen les semblances entre la resposta sexual dels homes i la de les dones,  hi ha certes diferències. Algunes de les més significatives són:

-      El temps mitjà requerit per un home per arribar a l’orgasme des de l’inici de l’excitació és de 1 a 3 minuts,  mentre que en una dona és de 15 a 20 minuts.

-      La fase estacionaria 
sol ser més curta en l’home.

-   Passada la fase d’orgasme l’home entra en un periode refractari en el qual no hi ha possibilitat d’excitació mentre que en la dona aquest periode no existeix, donant-se la possibilitat de tenir més d’un orgasme.

Resposta sexual en la dona

Resposta sexual en l'home

                                        

FANTASIES SEXUALS

Les fantasies sexuals són representacions mentals dels desitjos conscients i inconscients, que es donen de forma voluntària o involuntària en la imaginació. Apareixen en la pubertat i acompanyaran a la persona fins a la fi de la seva vida, en ambdós sexes per igual. Durant molt de temps han estat envoltades de mites i considerades tabú. Encara avui, hi ha persones que senten vergonya per tenir fantasies sexuals, creient que estan enganyat a les seves parelles o que són uns depravats quan fantasiegen amb temes socialment no acceptats. Que lluny de la realitat, hi ha que erotitzar la ment perquè treballar la imaginació és el millor afrodisíac que existeix.  

Alguns dels mites més freqüents i que encara estan molt arrelats a la societat respecte de les fantasies sexuals són:

-      “Les fantasies sexuals són un desig potencial de la persona”. La realitat es què el tenir fantasies sexuals no equival a voler-les dur a la pràctica. Molts cops les fantasies són contraries a les creences o als valors de la persona que les imagina i pot desagradar i fins i tot atemorir el que es facin realitat. De vegades la persona s’excita només imaginant o pensant en una fantasia i el portar-la o no a la pràctica serà una opció personal.

-      “Les persones que gaudeixen d’una bona sexualitat no tenen fantasies sexuals” i  “Tenir fantasies durant les relacions sexuals equival a no estimar a la parella”. Tot el contrari, les fantasies sexuals són un símptoma de bona salut sexual i les parelles que tenen una sexualitat plena i satisfactòria solen tenir un nivell alt de fantasies.

Les fantasies sexuals són eines per potenciar i enriquir la sexualitat perquè:

-    Afavoreixen la comunicació, la creativitat, la confiança, la complicitat i el joc entre la parella. Així com el propi coneixement sexual i el de les sensacions que produeix la pràctica sexual.

-    Faciliten el funcionament sexual perquè disminueixen l’ansietat i augmenten l’erotisme, la sensualitat, l’excitació, el desig i el plaer sexual.

-    Trenquen la rutina, eviten l’avorriment i afavoreixen una sexualitat menys coitocentriste donant lloc a pràctiques sexuals diferents del coit. Innovar i crear situacions noves augmenta el desig sexual.

-     Permeten l’assaig mental de noves experiències sexuals.

-     Són segures perquè són privades (estan en la ment de la persona) i imaginades.

-     Poden ser l’expressió de desitjos prohibits o d’expectatives de canvi de rol de gènere, no hi ha límit, cada persona hi posa el que vol, res està prohibit.

Tot i que les fantasies d’homes i dones casa cop s’assemblen més, es poden veure certes diferències, així les més comunes entre els homes tenen a veure amb la novetat i la potència del seu membre, en tenir sexe amb dos o més dones alhora, en tenir relacions en un lloc públic mentre s’és observat, en tenir relacions amb una ex, i amb pràctiques sadomasoquistes, ja sigui de dominància o submissió. En les dones, majoritàriament, estan relacionades en la transgressió, en dominar o ser dominades, en tenir sexe salvatge amb un desconegut, en ser violades, en tenir relacions amb una altra dona mentre la parella les observa, en fer un trio, en ser una prostituta.

Les fantasies sexuals s’utilitzen en teràpia sexual com una eina terapèutica en casos de manca de desig o d’excitació i de repressió sexual on serà important la presencia o absència de fantasies i l’actitud de la persona cap a les mateixes, recomanant-li en cas d’absència que escrigui fantasies. En molts casos no serà una tasca fàcil i serà necessari tot un treball terapèutic per aconseguir-ho. De vegades una fantasia pot ser l’origen del desig sexual, però és important no confondre fantasia i desig sexual perquè mentre la fantasia fa referència a una situació imaginada, és irreal  i no sol portar-se a la pràctica, el desig està anticipant una situació real. 

I tu, quan temps fa que no tens fantasies sexuals? Perquè no te’n regales una? Recorda que el cervell és l’òrgan sexual més important per gaudir de la teva sexualitat.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Teràpia Individual, Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

LES JOGUINES ERÒTIQUES

Les joguines eròtiques han estat durant molt de temps un món tabú envoltat de mites, vergonyes i repressions, on es veien aquestes com simples substituts dels òrgans sexuals i el seu ús era vist com quelcom morbos i brut. Però l’augment de les reunions tuppersex, de les botigues de joguines eròtiques i de la compra online d’aquests productes eròtics, ha facilitat l’accés als mateixos, al seu coneixement i al seu ús, ja sigui individualment o en companyia. L’increment de les vendes de joguines eròtiques que s’ha produït darrerament indica que aquests productes tenen cada cop més acceptació, ocupant un lloc en les tauletes de nit de moltes persones, i que

el seu ús cada cop està més normalitzat.

Els terapeutes sexuals recomanem la utilització d’aquestes joguines perquè desperten el desig sexual, augmenten l’excitació, trenquen la monotonia evitant caure en la rutina, creen complicitat amb la parella, serveixen per descobrir noves formes de plaer potenciant la creativitat i la imaginació i proporcionen plaer facilitant l’orgasme. Remarcar que l’ús de les joguines eròtiques serà un complement per l’individu o per la parella, mai aquest ús serà un substitut de res. En el cas de la parella, els dos membres hauran d’estar d’acord en la introducció de les joguines eròtiques en la seva relació.

A més d’aquesta funció lúdica, les joguines eròtiques també tenen una funció terapèutica, i molts ginecòlegs i sexòlegs en recomanem el seu ús per treballar l’enfortiment de la musculatura del sòl pèlvic després de l’embaràs i el part i per prevenir o alleugerir els problemes d’incontinència urinària o de despreniment de matriu o de bufeta, el que incidirà en una major sensibilitat de la zona vaginal, en una major pressió sobre el penis durant el coit i en una millora de la lubricació en dones menopàusiques. També s’utilitzen en teràpia sexual en el tractament de moltes disfuncions sexuals com la falta d’erecció i el vaginisme.

De joguines sexuals se’n poden trobar de molts tipus: vibradors, dildos, estimuladors, bales vibradores, boles de geisha, anells, pintures pel cos, lubricants, cremes, olis, joieria eròtica, plomes...  més realistes, de fantasia, més sofisticades, de diferents materials, de diferents colors, de diferents mides, amb diferents funcions, comestibles o no, amb més o menys rigidesa, més adaptables, de diferents preus... i no tots serveixen per a tothom, cadascú ha de buscar allò que millor li funcioni.

Per això és aconsellable rebre assessorament d’un expert, assistint a una reunió de tuppersex, o anar a una tenda de joguines eròtiques per mirar, informar-se i decidir. La millor forma de triar una joguina eròtica és conèixer el que hi ha en el mercat, per a què serveix cada joguina i com funciona i anar provant per veure quin producte s’adapta més a les preferències de cadascú.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Sexual i de Parella

carme.psicoterapia@gmail.com

QUÈ FER QUAN LA GELOSIA FORMA PART DE LA PARELLA

La persona gelosa amb el seu desig de possessió i amb la persecució asfixiant a què sotmet al seu company acaba bombardejant la seva relació de parella, poden arribar al trencament de la mateixa.

La gelosia afecta a les dues persones que formen part de la parella, la persona gelosa i la què és víctima d’aquesta gelosia, i per tant, la resolució d’aquesta situació és una tasca que afecta a totes dues. Algunes de les mesures que els membres de la parella poden dur a terme davant una situació de gelosia són:

·     Prendre consciència del problema: reflexionar respecte del que està passant i aclarir les idees. Intentar ser objectiu diferenciant els fets reals dels que poden ser fruit de la pròpia imaginació i evitar els pensaments destructius.

·     Parlar amb l’altre persona explicant clarament el què se sent i el què, com i  quan de la gelosia, sense pressions, ni agressions, ni amenaces, no deixant-se portar per la ràbia... Es tracta de saber què passa en realitat, aclarir dubtes i intentar buscar solucions. No oblidar que l’altre també és persona afectada.

·     Procurar ser més tolerant i deixar espai a l’altre. No aclaparar-lo amb control i preguntes. La persona gelosa ha de comprendre què el fet que l’altre tingui amistats amb les quals vol compartir estones no implica que hagi deixat d’estimar-la. S’ha de confiar i creure amb l’altre per poder dialogar i establir estratègies que permetin sortir de la situació de gelosia.

·     No culpabilitzar a l’altre de la situació. Cada persona és responsable del què sent i de la seva forma d’actuar i únicament ella pot canviar la seva conducta davant el que està sentint.

·     Expressar de forma clara l’afecte i l’amor que se sent per l’altre, donant així seguretat al vincle entre la parella. No cal donar explicacions a tot hora, de les activitats i moviments que cadascú fa, però és important aclarir qualsevol situació que pugui produir o augmentar la gelosia.

·     Acceptar-se, confiar en un mateix i treballar l’autoestima.

·     Intentar entendre la gelosia com a símptoma d’amor i prevenir-la quan es descontrola i es torna malaltissa.

·     Atendre als consells d’altres persones pot ajudar a veure les coses de forma més objectiva.

·     Enfortir el diàleg entre els membres de la parella, la confiança i el contacte amorós son els millors instruments per superar la gelosia. Quan més segura se sent la persona de la seva parella i de la seva relació menys probable serà l’aparició de la gelosia.

Quan la gelosia és molt freqüent, intensa, s’allarga en el temps i no té cap motiu es torna patològica produint un intens sofriment en la persona que la pateix, que viurà en un estat d’infelicitat i en funció de les seves pors i sospites infundades sense acceptar cap reflexió o consell que no siguin aquells que confirmen la seva inseguretat en la relació.  En aquests casos s’aconsella acudir a un terapeuta de parella.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta sexual i de parella

carme.psicoterapia@gmail.com

LA GELOSIA EN LA PARELLA

La gelosia és una resposta conductual, emocional i mental davant la percepció, per part de la persona gelosa, d’una amenaça externa (un tercer) que posa en perill la relació de parella. És un sentiment confús, paralitzador i obsessiu causat per la por a perdre la persona estimada, per la por a ser abandonat perquè la parella prefereixi a un altra persona.

La gelosia pot arribar a afectar greument la relació de parella, perquè la desconfiança permanent, el sentiment de possessió, la sospita basada la majoria de les vegades en fets infundats i la constant por a ser abandonat porten a la persona gelosa a exercir un continu control i una hipervigilància sobre la seva parella,

Mitjançant la gelosia la persona intenta controlar la seva parella per no perdre-la, però el constant control i la desconfiança produiran l’efecte contrari al què la persona desitja: quan més es persegueix a l’altre, més necessitat té aquest de demostrar la seva autonomia, allunyant-se, perquè la persona víctima de la gelosia se sent cada cop més atrapada i necessita fugir, el què acabarà portant a la ruptura de la relació.

La persona gelosa mostra falta de confiança en sí mateixa, inseguretat, no se sent mereixedora de l’amor de la seva parella i això la porta a desconfiar de la sinceritat i l’afecte de l’altre. També pot presentar carències personals, baixa autoestima, cert egoisme, desconfiança en els altres, sentiments d’abandonament i una demanda constat de ser estimada incondicionalment i exclusivament, així com una excessiva dedicació a buscar les proves de la seva desgracia sense escoltar els arguments racionals de la gent que l’envolta.

La gelosia pot causar molta angoixa i infelicitat en la persona que la pateix, però també en la persona víctima. Quan sorgeix sense motiu, és freqüent, intensa i s’allarga en el temps es torna patològica i fortament autodestructiva podent arribar a provocar respostes físiques d’agressió i violència domèstica.

Tot i que la gelosia s’ha associat sempre a l’amor en cançons, contes, poesies, relats... no és conseqüència d’un gran amor, ni és un indicador de quant s’estima, es necessita o es desitja a l’altre, ben al contrari. La persona que estima de forma sana i desinteressada no té necessitat de controlar la seva parella, ni pretén fer-la seva com qui fa seva una cosa, perquè la seva relació està fonamentada en l’afecte, la comprensió, la tolerància, la confiança i el respecte a l’autonomia de l’altre. Una relació de parella en la que es disposi d’un temps comú i al mateix temps cada membre disposi d’un espai i temps privat aconseguirà un major enteniment, facilitant el desenvolupament de la parella i de cada membre com a ser independent.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta sexual i de parella

carme.psicoterapia@gmail.com

QUAN UN MEMBRE DE LA PARELLA NO EN TÉ GANES

Les parelles solen tenir discrepàncies en les seves preferències de quantitat, tipus i ritme de l’activitat sexual. De vegades, els membres de la parella no poden adaptar-se a aquestes desigualtats, el que comportarà conflictes, insatisfaccions, lluites de poder, ressentiments... arribant a una dinàmica en la qual un dels membres se sent privat contínuament del sexe i l’altre se sent pressionat constantment per tenir-ne. La pressió del membre que reivindica major freqüència en les relacions sexuals, bloquejarà a l’altre membre, activant en ell  l’ansietat i l’evitació de la situació (quan més demana un, menys ganes té l’altre). Els dos se sentiran poc estimats, alhora que culpables, un/a per demanar massa i l’altre per no donar suficient.

El problema comença per un desajust en la freqüència en la que es desitja tenir relacions sexuals, perquè un dels membres de la parella no troba mai el moment de tenir sexe. Generalment és la dona qui té dificultats amb el tema del desig, però cada cop hi ha més homes que presenten problemes amb el seu desig sexual. 

Davant la negativa d’un dels membres de la parella a tenir relacions sexuals, l’altre membre començarà a  pressionar-lo, al principi mitjançant petits tocs d’atenció i donant-li un marge de confiança, però de seguida davant el rebuig se sentirà poc estimat, poc atractiu i poc valorat i començarà a pressionar amb queixes verbals. Al mateix temps iniciarà estratègies per despertar el desig en el company que acabarà cedint a les pressions, però que començarà a sentir-se molt angoixat i pressionat i la seva percepció al plaer anirà disminuint poc a poc. La persona que desitja tenir relacions pot començar a fer pressions indirectes en públic (comentaris irònics amb els amics) i pot iniciar un allunyament de l’altre pensant que així aquest reaccionarà amb més desig, però això produirà l’efecte contrari perquè la persona que no té desig sentirà més angoixa per aquest allunyament i la situació existent empitjorarà. Segurament, sentint-se culpable, incrementarà els petons, les carícies... però evitarà el contacte genital i l’idea de tenir sexe li generarà cada cop més ansietat.

A més, la persona que vol tenir relacions, obsessionada per la situació, percep com insinuació eròtica qualsevol conducta afectuosa de l’altre, interpretant que pot haver sexe, el que comporta més pressió i ansietat per aquest, que respondrà evitant qualsevol mostra d’afecte, iniciant-se el deteriorament de la relació de parella en tots els camps. És possible que la persona que vol tenir relacions en comenci a plantejar el futur de la relació i fins i tot, la sensació de rebuig que percep pot portar-la a una situació de gelosia, especialment si detecta qualsevol conducta “insinuant” del seu company amb altres persones. En alguns casos la persona que no sent desig pot arribar a desenvolupar una forta ansietat amb manifestacions somàtiques (vòmits, mal de cap...) o crisis d’ansietat, només de pensar que una determinada situació amb la seva parella pot desembocar en una relació sexual.

És important, per tant, que la persona que tingui més desig deixi de pressionar i no prengui la iniciativa en cap moment. Serà important què, sense allunyar-se de la parella, comenci un procés de seducció i d’atencions per intentar millorar la comunicació i comprendre la situació, entenen que el desenllaç de la mateixa dependrà en gran part de la seva actitud.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Sexual i de Parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

SEXE NO ÉS IGUAL A COIT

Per a moltes persones una relació sexual no és plena, ni satisfactòria si no hi ha penetració o coit. Aquesta visió de la sexualitat, anomenada coitocentrisme, és vigent a la nostra societat des de fa molts anys i es basa en la necessitat de la pràctica del coit durant les relacions sexuals, restant importància a totes les altres pràctiques sexuals en les quals no hi ha coit (sexe oral, masturbació…), considerant-les incompletes o no satisfactòries per sí mateixes. Alhora considera que l’objectiu de la sexualitat és aconseguir l’orgasme a través del coit.

El coit és la unió sexual de dues persones a través dels seus òrgans sexuals, per tant el coitocentrisme donarà molta importància als genitals i afirmarà que les relacions sexuals són incompletes si no intervenen els mateixos, convertint el penis en l’òrgan més important per l’home al exigir-li que aguanti el màxim de temps possible durant la penetració, amb una mida i duresa considerables, per tal de donar plaer a la seva parella, que haurà de tenir una vagina perfectament lubricada i gaudir molt de la penetració del seu company. 

Aquesta forma d’entendre la sexualitat pot portar a moltes dones a no estar satisfetes sexualment i a molts homes a ejacular abans del que desitgen, donant lloc a diferents disfuncions sexuals perquè:

-      el plaer de la dona es supedita al plaer de l’home donant per suposat que la dona només pot i ha de gaudir amb la penetració vaginal. Però la majoria de dones necessiten de l’estimulació directa o indirecta del clítoris per aconseguir l’orgasme i aquesta no sempre es produeix durant la penetració.

-      no es contemplen pràctiques diferents de la penetració per fer gaudir a la parella i per tant quan l’home ejacula i/o desapareix l’erecció, finalitza la relació sexual.

-      suposa un alt grau d’exigència cap a l’home  que sempre haurà d’estar disposat per tenir relacions i respondre de forma adequada, no podent permetre’s el luxe de tenir poques ganes o de no estar en les condicions que d’ell s’esperen.  

-      la majoria de dones necessiten més temps que els homes per arribar a un alt grau d’excitació sexual i per això són molt importants els “jocs previs”, els petons, les carícies, les abraçades... sense aquests pot ser que l’home acabi abans de que la dona hagi arribat al grau d’excitació i lubricació necessaris per començar.

El coit, tot i ser una pràctica satisfactòria, s’hauria d’entendre com quelcom més i no únic de les relacions sexuals perquè la masturbació, el sexe oral... són pràctiques sexuals en sí mateixes i poden portar la persona a l’orgasme. Destacar la importància dels petons, les carícies, els tocaments, els massatges i tot allò que cada parella desitgi en les seves relacions... es a dir, allò que s’anomena “preliminars” obviant la seva importància com si només fossin un mitjà per arribar a la penetració. Gaudir més d’aquestes pràctiques, sense tenir com a finalitat el què vindrà després, es a dir, la penetració, afavorirà la relació sexual, obrint tot un ventall de possibilitats i nous camins que enfortiran i enriquiran la relació de la parella.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Sexual i de Parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

DESIG SEXUAL INHIBIT

El desig sexual inhibit és l’absència o disminució, de forma persistent o recurrent, de pensaments o fantasies sexuals i de desitjos d’activitat sexual, en presencia dels adequats inductors externs del desig i tenint en compte el moment del cicle vital de la persona, que provoca malestar en la persona, dificultats en les seves relacions interpersonals, tendència a evitar les relacions sexuals i conflictes permanents amb la parella que afectaran a tots els àmbits de la relació. És la més freqüent de les disfuncions sexuals femenines, afectant a un 36% de les dones.

Les causes d’aquesta disfunció poden ser físiques (trastorns hormonals, infeccions, malalties com la diabetis, part recent, menopausa...), psicològiques (baixa autoestima, ansietat, depressió, cansament, educació molt repressiva, episodis traumàtics com una violació o un abandonament, altres disfuncions sexuals...) o problemes en la relació de parella (manca d’atenció o de comunicació, monotonia, gelosia, infidelitat, desconfiança, problemes de gestió econòmica o de tasques domèstiques, lluites de poder, ressentiments...).

Hi ha diverses variables que influiran en què la persona tingui més o menys desig i que han de ser considerades per poder parlar de desig sexual inhibit com a una situació patològica:

-      En primer lloc cal tenir en compte què la freqüència en la què una persona té ganes de tenir relacions sexuals no és una variable adequada per mesurar la seva capacitat de desitjar.

-      S’ha de valorar si els inductors o estímuls externs que s’estan donant en la relació són els adequats o no per motivar-li el desig.

-      S’ha de tenir en compte què la major quantitat de testosterona (hormona relacionada amb el desig sexual) en l’home, el portarà de forma innata a una recerca de les relacions sexuals. En ell el desig és clarament finalista i està dirigit, la majoria de vegades, a aconseguir la penetració.

-      Pel contrari, els estudis reflecteixen que en les dones existeixen dos tipus de desig:

-      Desig tipus I: és el desig que es dóna quan s’està iniciant una relació. Es veu a l’altre persona i es tenen ganes de tenir relacions sexuals amb ella.  Aquest és el desig que la persona, amb el pas del temps, se’n adona que ha disminuït.

-      Desig tipus II: característic de les dones que porten temps en parella, on aquesta ja no és una novetat i què, possiblement, no tenen intenció en un moment determinat de buscar una relació sexual, però pot ser que aparegui el desig si es crea un espai d’intimitat adequat amb l’altre.

Per prevenir el desig sexual inhibit s’ha de compartir temps no sexual amb la parella, evitar la rutina i reforçar la complicitat (reservar temps per parlar, sortir i compartir activitats, crear situacions noves, sorpreses, ser afectuós amb l’altre...). Al igual que quan encenem un foc hem d’anar posant llenya perquè no s’apagui, en les relacions de parella es necessita d’una conquesta permanent per mantenir viva la passió. A més, cap dels dos membres de la parella, ha de sentir temor a ser afectuós amb el seu company/a, pensant que aquest gest serà interpretat, per l’altre, com una invitació a tenir un contacte sexual no desitjat, perquè la falta d’afecte provocarà crispació, sentiments de no estimació i per tant menys desig.

El tractament del desig inhibit a consulta inclou informació i educació sobre la sexualitat, teràpia de parella per millorar la comunicació i afavorir la intimitat entre els membres de la parella, treball en resolució de conflictes, treball en potenciació dels inductors externs i interns del desig (fantasies sexuals, utilització de lectures, pel·lícules, visitar espectacles eròtics...) i la seva associació a sensacions positives, treball en seducció... així com en la pròpia auto acceptació com a ser sexual i les possibilitats pròpies de sentir plaer.

Recordar que les disfuncions sexuals tenen solució, si es porta a terme una teràpia adequada. Quan abans s’accepti el problema i s’actuï sobre el mateix, majors seran les possibilitats de tornar a una vida sexual plena i satisfactòria. 

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Sexual i de Parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

PSICOTERÀPIA AMB PERSONES HOMOSEXUALS

Fa uns dies vaig assistir a un seminari molt interessant de “Psicoteràpia amb persones homosexuals”, i voldria reflexionar amb vosaltres el per què d’aquesta psicoteràpia.

Des de l’any 1974 l’homosexualitat ha deixat de ser considerada una malaltia i tots acceptem, o hauríem d’acceptar, que es neix homosexual (home o dona) al igual que es neix heterosexual (home o dona)... ningú decideix ser homosexual, no és una opció, la persona homosexual només pot decidir si mostra o no la seva orientació sexual. L’única diferència entre una persona homosexual i una heterosexual és de qui s’enamora cadascuna, la persona homosexual ho farà de persones del seu mateix sexe i la heterosexual de persones de l’altre sexe, però tant home (o tant dona) és un com l’altre. El fet de ser homosexual no qüestiona la virilitat o la feminitat de les persones (el gènere).

Aleshores, per què una psicoteràpia amb persones homosexuals?

Us heu plantejat mai els efectes que pot arribar a produir, en un nen o en un adolescent que està descobrint qui és, el rebuig, les agressions, els càstigs i els insults per part de la pròpia família o d’altres persones pel sol fet de ser homosexual o de mostrar conductes que evidenciïn aquest fet, o les dificultats que representa per un adolescent estar-se qüestionant la pròpia orientació sexual quan els companys estan començant ja amb les parelletes, o les conseqüències produïdes pels comentaris dels companys respecte de les persones homosexuals, o les que es poden haver produït en moltes persones que no han gosat sortir de l’armari per por i que durant anys han viscut una doble vida...

Perquè, desenganyem-nos, tot i l’evolució de la societat i la seva aparença de modernitat i d’acceptació de la diversitat, tots hem pogut comprovar que els comentaris i els comportaments homofòbics segueixen existint, i la conseqüència de la homofòbia en la persona que la rep serà equiparable a un trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT), trastorn que s’origina quan una persona ha estat víctima d’una catàstrofe, d’un abús, d’una violació o d’un maltractament.

És característic de les persones homosexuals amb TEPT presentar una elevada ansietat, reviure la situació traumàtica (en aquest cas els atacs homofòbics), una restricció de la vida afectiva, pensaments irracionals, sentiments de culpa, sensació d’indefensió, estat d’ànim deprimit, victimització... d’aquí la necessitat d’una psicoteràpia amb persones homosexuals per poder gestionar l’ansietat i les emocions, canviar els pensaments distorsionats, treballar l’assertivitat, les pors, la homofòbia interioritzada, aprendre a perdonar, augmentar l’autoestima... i arribar a assumir la pròpia orientació sexual com una faceta més de la persona, però no com l’element definitori de la mateixa.

No és el fet de ser una persona homosexual el que crea la necessitat d’una psicoteràpia amb persones homosexuals, sinó l’homofòbia patida durant anys i les seves conseqüències.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Sexual i de Parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

L’ EJACULACIÓ PRECOÇ

L’ejaculació precoç és la disfunció sexual masculina més freqüent, afecta a un 40% dels homes i es defineix com “la producció de l’orgasme i l’ejaculació de forma persistent o recurrent en resposta a una estimulació sexual abans, durant o poc temps després de la penetració i, en qualsevol cas, abans que la persona ho desitgi voluntàriament” (DSM-IV).

Aspectes importants d’aquesta disfunció són l’absència de control voluntari sobre el reflex de l’ejaculació i el fet que la precocitat no admet un criteri quantitatiu perquè la importància no està en el temps que la persona triga en ejacular, sinó en la sensació subjectiva de que ha estat massa ràpid, disminuint el propi plaer i el de la parella. Aquesta sensació té molt a veure amb factors socioculturals, personals i,  molt especialment, amb el cicle de resposta sexual de la parella; perquè l’ejaculació precoç és un problema de parella que, generalment, genera tanta o més insatisfacció en la dona que en l’home.

En el desenvolupament d’aquesta disfunció existeix una confluència de diversos factors com:

-      les primeres experiències sexuals, de parella o masturbacions, en les quals els joves ejaculen el més ràpid possible per por a ser sorpresos durant les mateixes.

-      la capacitat per controlar el reflex de l’ejaculació que requereix d’un aprenentatge durant la vida sexual de la persona.

-      la rapidesa i la intensitat de l’estimulació sexual que depèn de la freqüència sexual i de la novetat.

-      el dèficit d’habilitats sexuals, l’ansietat i la preocupació excessiva pel rendiment.

-      els conflictes de parella, la manca de comunicació...

-      elements subjacents com una pobre educació sexual, l’evitació inconscient d’una sexualitat satisfactòria per ansietats o culpes, la por o l’hostilitat inconscient contra les dones...

L’objectiu del tractament de l’ejaculació precoç és que la persona tingui una resposta ejaculatòria satisfactòria per a ell i per a la seva parella, basada en expectatives reals i que permeti una relació gratificant. El primer pas per superar aquesta disfunció és aprendre a identificar les sensacions que acompanyen a l’ejaculació. A teràpia de parella s’explica a l’home com identificar aquestes sensacions corporals per adquirir confiança en ell mateix aprenent a controlar-se, alhora que s’expliquen diverses tècniques com el mètode de “parar i engegar”, la “tècnica del pessic o de fer pressió”, tècniques de relaxació, diferents postures pel coit... implicant a la parella en el tractament i fent especial incidència en la comunicació.

Cal recordar, però, que l’orgasme masculí no és el punt final de la relació sexual i que si arriba l’ejaculació abans del que la parella desitja, la relació pot continuar perquè el ventall de conductes, jocs i possibilitats que la parella pot practicar és molt ampli.

Recordar que les disfuncions sexuals tenen solució, si es porta a terme una teràpia adequada,  quan abans s’accepti el problema i s’actuï sobre el mateix, majors seran les possibilitats de tornar a una vida sexual normal i plena.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Sexual i de Parella.

carme.psicoterapia@gmail.com

LA SEXUALITAT HUMANA

Dones i homes són iguals des de el punt de vista evolutiu, antropològic, psicològic, moral, social o legal. L’única diferència entre ells és el sexualitat que implica diferències anatòmiques (òrgans sexuals interns i externs i als trets sexuals secundaris) i neurohormonals (hormones masculines i femenines: testosterona, estrògens, oxitocina, progesterona, prolactina...) i provocarà la recerca de parella emocional i sexual.

La sexualitat és una dimensió molt important en la vida de les persones que afecta al seu benestar, a qualsevol edat i en qualsevol circumstància. Els essers humans experimenten i expressen la sexualitat a través de tot allò que són, pensen, fan i senten mitjançant pensaments, desitjos, emocions, creences, relacions... Aquesta sexualitat es veurà condicionada per factors biològics, psicològics, socioeconòmics, culturals, ètics i religiosos o espirituals.

La sexualitat humana es basa en el sexe, conjunt de característiques biològiques que defineixen als humans com homes o dones, i inclou:

-        El gènere: característiques psicològiques i culturals associades al sexe (masculinitat o feminitat).

-     La identitat de gènere: percepció subjectiva de cada persona que s’identificarà com masculina o femenina, o alguna combinació dels dos.

-     L’orientació sexual: la relació entre el sexe d'un individu i l'objecte dels seus desitjos o relacions sexuals. Pot ser heterosexual, homosexual o bisexual.

-       La identitat sexual:  concepció que una persona té de sí mateixa com a home o dona, o com una combinació d’ambdós,  i de la seva orientació sexual.

-         L’erotisme: capacitat humana d’experimentar desig sexual, excitació sexual i orgasme, es a dir, plaer sexual.

-         La vinculació afectiva o l’amor: capacitat d’establir relacions significatives.

-     La reproducció: capacitat de tenir fills i criar-los, inclou els sentiments de paternitat i maternitat i les actituds que afavoreixen el desenvolupament i l’educació dels fills. 

La sexualitat humana té tres funcions:

-      La procreació: en la cultura occidental, durant molts anys, ha predominat l’idea de què l’objectiu del sexe era la reproducció.  Aquesta idea ha estat utilitzada per justificar la conducta sexual i, durant moltes dècades, per atemorir a les persones respecte de les “nefastes conseqüències” de l’activitat sexual sinó es realitzava amb aquesta finalitat.

-      La relacional, d’interacció i expressió d’emocions, sentiments i afectes: la capacitat comunicativa de l’esser humà ha fet que la sexualitat vagi més allà de la procreació. La comunicació pot ser verbal, gestual, de contacte dèrmic (essencial en les relacions sexuals)...

-      El plaer: és la funció que més s’ha amagat i enfosquit culturalment, però és la funció més creativa i lúdica i la que permet al ésser humà expressar-se com a individu, o amb la seva parella, de forma lliure.

M. del Carme Rallo i Casanovas

Psicòloga. Terapeuta Sexual i de Parella.

carme.psicoterapia@gmail.com